Germana, baixa’m l’arpa,
dóna’m el barret i el bastó de viatge,
no puc restar per més temps aquí!
No tinc avantpassats, només sóc un servent,
sóc massa humil per a la noble donzella,
haig de marxar d’aquí de seguida.

“Tranquil•la, germana, gràcies a Déu tu ara ets promesa,
demà et casaràs amb el Wilhelm,
no hi ha res que aquí em pugui retenir.
Fes-me ara un bes, Trude, adéu-siau!
Aquest cor, ple d’amor i dolor,
que Déu Senyor el guardi.”

El joglar viatjà per moltes contrades,
a les ribes del vell Rin i del Danubi,
travessant muntanyes i rius.
Però per més lluny que fugia, allà on anava,
portava sempre el rau-rau al cor
i cantava només d’ella, el seu dolç amor.

I quan ja no ho pogué suportar més,
es posà armadura i espasa
per anar a trobar la mort a la batalla.
La mort és la pau, la tomba el repòs,
la tomba colga el cor i els afanys;
a cavall, cercava una tomba.

La mort l’eludí i la pau el defugí!
La bandera del duc onejava exultant
a l’encontre dels saluts de la pàtria,
al seu encontre xarbotaven, ressonaven
les salutacions dels amics per camps i boscatges,
per tots els camins i els ponts.

Llavors se sentí malament dins la seva armadura!
Al trenc d’alba, al lluny, brillava la neu
de les muntanyes de la pàtria;
li semblà que, amb una força titànica,
el seu cor hi era atret, arrancat del pit,
com si el volgués escanyar.

Llavors no pogué resistir més:
“Haig de tornar a veure la meva pàtria,
l’haig de veure encara una vegada!”
La que amb la mà color de rosa de l’amor
entrelligava el seu cor amb aquelles muntanyes
tan majestàtiques, tan blaves!

Aleshores llençà l’escut, les armes
i la seva armadura a un clos de bardisses;
les cordes reblertes de tonades, 
l’arpa, la glòria de l’estimada,
els seus cants planyívols, el seu santuari,
era tot el que l’havia d’acompanyar en el seu retorn.

I quan l’hivern arribà al país,
i el gel deturà el curs dels rius,
va atènyer les seves muntanyes.
Allà, tot al voltant, hi havia un sudari 
de gel blanc com la mort,
com milers de taüts gegantins!

Al seu dessota es trobava la vall natal,
el castell comtal a la llum del capvespre,
on Milla estava arrecerada.
Bona sort, el refugi alpí dels pelegrins
avui et dóna aixopluc, pobre viatger:
demà, joglar, al castell!

No em puc deturar ni reposar,
avui mateix haig d’arribar al castell
on Milla està a resguard.
“Estàs ert, estàs pàl•lid!” Estic malalt de mort
però avui encara és meu! Mort, gràcies a Déu,
mort, em trobarà el matí.

Escolteu el trot de les mules, escolteu el so dels picarols!
Del castell, al llarg de la carena,
sota la llum de les torxes, davalla un seguici.
Un cavaller porta la seva esposa,
s’emporta Milla a casa com a muller seva.
Joglar, ja ets al teu lloc!

El joglar ho veu i s’esfondra en si mateix.
Aleshores, un home llop surt del tancat
esbufegant de ràbia,
les mules fugen, res les pot aturar.
El cavall cau a terra. Ai! Milla cau
també desmaiada a la vora del camí.

Llavors ell es refà veloç com un llampec,
per protegir la que tan apassionadament estima,
enlaire, vers el coll del monstre
llança la seva arpa dilecta
que s’esberla caient a terra
trencant però el coll i les barres del monstre.

I encara que hagués estat més fort que Samsó,
extenuat i sense armes,
no pot resistir la seva fúria. 
Del pit i del seu braç lacerat,
brolla la sang del seu cor, calenta d’amor,
i creu que gairebé està a punt de morir.

Un sol esguard vers ella li retorna
de cop totes les forces
que restaven latents en ell!
Encercla l’home llop amb la mà i els braços
i es llança amb ell del penya-segat
al vertiginós abisme.

Adéu, joglar, adéu per sempre!
El seu cor ple d’amor i de dolor
trobarà el seu repòs a la tomba!
La tomba és el repòs de tots els pelegrins,
la tomba colga el cor i els afanys,
fa que guareixin tots els sofriments.