“Doneu-me l'esplet de la solitud.”
A la vall, nevisquejada de flors,
s'alça una església i, al costat
en eminent estil, l'abadia:
pietosa i silent com el seu fundador,
aixopluc i refugi dels fatigats,
aquí, refrescada per una rosada sagrada,
la contemplació no es detura mai.
Però, al novell jovencell el turmenten,
fins i tot a la seva cel•la consagrada,
imatges ardents, jovenívoles;
i un devessall furiós brolla
del seu pit, que ell intenta reprimir,
i en un moment,
la pau i la seva fràgil benaurança,
són arrossegats per les onades.

“Doneu-me l'esplet de l'acció.”
La gent pul•lula amunt i avall,
els carruatges es creuen i aixequen pols,
els compradors s'afanyen a les botigues,
l'or vermell i les pedres brillants
atrauen cap dins els que dubten,
i com substitut del verd del camps,
s'ofereixen balls de disfresses i teatres.
Però en els palaus esplendorosos,
al bell mig de la joia de festes bullicioses,
brosta la flor de la melangia,
acota el seu cap vers el santuari
de la seva innocent jovenesa,
vers el blau país dels pastors
i el marge de la font lluminosa.
Ai las, que ell ha de marxar!

“Doneu-me el plaer de la companyonia!”
Companys, asseguts amicalment
a la taula, entonen en un cor
i aplanen el pedregós camí de la vida!
Així, hom puja a la bonica corona del tossal
i davalla vers la dansa del riu,
i cada cop més es consolida l'afecte
amb fidels i forts ramals.
Però, quan els companys marxen,
la seva pau també se'n va.
Commogut per la pena del deler,
esguarda vers el cel:
l'estrella de l'amor hi resplendeix.
Amor, amor crida l'aire temperat,
amor, amor alena la fragància de les flors,
i l'amor ressona al seu interior.

“Doneu-me l'esplet de la benaurança.”
Ara ell camina, ple d'embriaguesa,
amb ella, agafats de la mà, en silent conversa,
ara ell camina amb ella, agafats de la mà
a la fageda, als clars rierols,
i si hagués de caminar a través dels ermots,
l'esclat dels seus dolços ulls il•luminaria el camí;
i enmig del desori més hostil,
confiaria en la seva guia encisadora.
Però les tombes dels seus grans avantpassats,
les corones dels vencedors, les banderes d'assalt,
no el deixen restar en pau:
i ell ha de fer el mateix
i com ells, ser immortal.
Guaita, ell munta el seu alterós cavall,
branda i prova la seva brillant espasa,
i cavalca cap a la batalla.

“Doneu-me l'esplet de la tristor.”
Allà ells jauen, banyats de sang,
els llavis erts, els ulls ferotges i desfets,
els que abans desafiaren la por.
Cap pare retorna vers la seva família,
i un exèrcit diferent torna cap a casa,
i aquells que la guerra els prengué els més estimats,
els saluden cridant penosament:
benvinguts!
Així els guardians de la pàtria
li semblem fratricides enfuriats,
que nodreixen el noble bé de la llibertat
amb la sang vermella de la humanitat. 
I ell maleeix la magnífica glòria
i bescanvia la gentada sorollosa
per la forest, verda i fresca,
per una vida d'ermità.

“Doneu-me la benedicció de la solitud.”
A través de l'espessa foscor dels avets,
penetra a mitges la llum del sol
i fa tornar els estrats d'agulles d'un color falb.
Des del trenat de branques crida el cucut,
el pigot colpeja la grisa escorça,
i retronant pels esculls de roques,
brolla l'audaç corrent del torrent.
Tot el que desitjava, tot el que estimava,
el que l'alegrava, el que l'entristia,
passa volant en una lleugera exaltació,
com un capvespre.
La solitud, el dolor del jovencell,
ara s'escau en sort a l'ancià,
i una vida aspre i difícil,
ha portat tanmateix la benaurança.