En què somio, em preguntes? Que tots dos
vàrem morir ahir i que  vestits de blanc,
amb flors blanques als cabells solts,
naveguem mar endins en una góndola negra.
Toquen les campanes en la distància,
sonen més fluixes, adés ofegades
pel brogit de les onades que s'estavellen contra la quilla.
Allà on, amb els pals alts com el cel,
les naus reposen, negres, a l'horitzó,
on les barques de pesca, amb les seves veles
vermelles i grogues i humides, brillen més intensament,
on les grans onades blaves bramulen,
on els gavines salvatges fan niu.
Allà, a través de la gorja blava d’una porta d’aigua,
la nostra lleugera barca navega cap el fons,       
vers les profunditats, els immensos espais de les quals
són estranyament plens d'arbres de corall,
on, en petxines que llampurnen ocultes,
perles gegants i pàl·lides resplendeixen exquisidament,
porucs peixos platejats brillen lleugerament
quan ens passen, deixant esteles de color,
les seves traces n’eclipsen d’altres
amb les seves cues primes i daurades.
Somiant allí,  en fondàries insondables,
ens semblarà que, de tant en tant,
el toc d'una campana o la remor del vent
són una crida, una cançó llunyana 
que no podem entendre,
una cançó llunyana que parla de carrers estrets
que vàrem deixar enrere fa molt de temps,
i de coses que un cop vàrem conèixer,
i de camins que un cop vàrem trobar.
Un carrer, l'interior d'una església,
els recordarem meravellats,
la crida d'un gondoler i molts noms,
que antany vàrem sentir, una vegada i una altra.
Somrient, com els nens quan dormen,
mourem els nostres llavis en silenci,
i la paraula, abans de poder-la dir,
caurà en l'oblit i la mort dels somnis.
Damunt nostre llisquen grans vaixells,
obscures barques despleguen les seves veles de colors,
grans aus volen al sol,
xarxes lluents resten damunt l'aigua,
i ben alt, clar i pur,
l'arc blau d'un cel il·luminat pel sol.