Wesendonck Lieder

En els primerencs dies d'infantesa,
sovint, he sentit a dir que els àngels,
canviarien els sublims goigs celestials
per el sol de la terra, 

que, allà on un cor temorós,
amagat del món, llangueix de pena,
que, allà on en silenci vol escolar-se,
i desfer-se en un torrent de llàgrimes, 

que, allà on fervorosament la seva pregària
sols la redempció implora,
llavors, un àngel davalla,
i se l'emporta cap al cel. 

Cert, també a mi un àngel em davallà,
i damunt les seves ales resplendents,
s'endugué, lluny de tot dolor,
la meva ànima cap al cel!

Apressada i brunzint roda del temps,
mesura de l'eternitat;
esferes resplendents en el vast univers,
que encercleu el globus del món;
eterna creació, detura't,
que cessi l'evolució, deixem en pau! 

Pren ja repòs, força generadora,
vell pensament que crea eternament!
Conté l'alè, frena l'empenta,
calla per un segon tan sols!
Pols embalat, reté els teus batecs;
fina ta cursa, oh jorn etern del voler!
Perquè en dolça i venturosa oblidança
jo pugui apreciar totes les gaubances! 

Quan els ulls, de fit a fit, beuen delitosos,
una ànima es fon en una altra;
un ésser es retroba en un altre,
i s'anuncia la fi d'esperar,
els llavis emmudeixen en admirable silenci,
el cor ja no té cap desig:
l'home reconeix l'eterna empremta,
i desvetlla el teu misteri, venerable Natura! 

Corones de flors en elevades voltes,
baldaquí d'esmaragdes,
plantes filles de zones remotes,
digueu-me, per què us lamenteu? 
 
En silenci, inclineu el brancatge,
dibuixant signes en l'aire,
i com mut testimoni del vostre desconsol,
una dolça flaire s'enlaira. 

De bat a bat i en delerós anhel,
els vostres braços heu estès,
abraçant en aital quimera
solament buidor i horrible nul·litat. 

Prou que ho sé, pobres plantes;
car tenim el mateix destí,
tot i embolcallats de llum radiant,
la nostra pàtria no és aquí! 

I així com el sol fuig ara
del buit esclat del jorn,
aquell que de debò pateix,
en la foscor del silenci s'embolcalla.  
 
Torna la calma, una xiuxiuejant tremolor
omple temorosament la fosca estança:
veig grosses gotes que pengen
de la vora verda de les fulles. 

Sol, que plores cada vespre
fins que els teus formosos ulls envermelleixen,
tot endinsant-te en el mirall del mar
t'arriba la mort prematura; 

però reprens l'antiga esplendor,
glòria d'aquest món de tenebres,
quan al matí, de nou despertes
com altiu heroi triomfant! 

Ai, per què hauria de lamentar-me,
el meu feixuc cor anhelant-te,
per què s'ha d'esbalair el sol?
per què el sol s'ha de pondre? 
 
I si la mort només engendra vida,
el dolor sols la joia porta:
Oh, com agraeixo a la Natura
que m'ha donat semblant sofrença!

Digues, quins somnis meravellosos
els meus sentits empresonen,
sense que, com vàcua escuma
en el no-res s'esvaeixin? 

Somnis, que cada moment,
cada dia, més bells esclaten,
i amb llur celestial proclama
travessen joiosament el meu esperit. 

Somnis, que com raigs sublims
penetren dins l'ànima,
per deixar-hi una imatge perdurable:
oblit de tot, record d'un mateix! 

Somnis, que quan el sol de primavera
besa les flors eixides de la neu,
pugui així el nou dia saludar-les
amb una joia mai sentida. 

Que creixin i floreixin,
i, bo i somniant, el seu perfum expandeixin,
que en el teu pit dolçament es marceixin
i, després, en la tomba s'enfonsin.