Hi havia tres joves donzelles
que estimaven el mateix xicot,
i cadascuna el volia tenir
per a ella sola com amant.

De bon matí arribà la primera,
havia collit una rosa per a ell,
però quan l’agafà amb la mà
el noi es clavà una espina.

“Ai! El teu amor amaga una secreta dolença,
es comportarà com si fos espines,
escull-ne un altre, tu noia de les roses,
nosaltres no podríem ser feliços.”

La segona arribà a migdia
i per guanyar-se el noi li portà
un petit anell d’or, però aviat
es trobà al paviment en fragments.

“No és or tot el que lluu,
la teva fidelitat no és autèntica,
és com un anell soldat de vidre,
crearà només penediment per a tu i per a mi.”

La tercera arribà quan es feia fosc:
“No tinc res per donar-te,
però per tostemps t’ofereixo
el meu cor i la meva vida.”

En el darrer besllum del capvespre
ell veié brillar dues llàgrimes,
a la tranquil·la cambra sentí
com ella s’enfondia al seu pit.

Ell l’estrenyé i l’hagué
d’abraçar amb tota la seva ànima,
l’afermà fort i mai més,
mai més l’ha deixat anar.