M’arriba encara una vegada a l’esperit
l’encisador miracle de l’amor;
Caminem a través de la nit de lluna,
el rossinyol es plany al saüquer.

Feixuc i dolç, s’ajau el teu cap
al meu pit amb un tremolor,
el meu cor que feia temps creia mort
es desvetlla de nou a la vida.

S’estremeix i es debat a la llum de la lluna
car, amb un poderós impuls,
sorgeix de les seves profunditats, acaronant,
la turbulent primavera del teu amor.

Oh, concedeix-me un darrer somni,
tu, criatura de les galtes vermelles:
sigues-me fidel fins que les fulles del saüc
hagin marxat arremolinades per el vent,

voldria mitigar el dolor del comiat
amb quelcom insòlit i nou,
morint, voldria prémer al meu cor
un cor de dona – un cor fidel.

Els dies feliços se’n van volant,
aviat és el pic de l’estiu...
és tan sols un bonic engany
que jo tímidament et demano.

Llavors les fulles cansades cauran dolçament
amb llur flaire de tardor als camins,
i jo també me n’aniré com una fulla al vent,
envers la primavera eterna,

llavors jo també marxaré lluny d’aquí,
per somiar, sota els arbres remorejants,
en tu i en el teu amor,
per tota l’eternitat.