El rei:
Comença!

El jovencell:
Escolta, oh donzella, des de l’alçària,
una cançó dedicada a tu,
perquè suaument al teu entorn aleni un somni
del temps de roses de la infantesa.

De la sala, il•luminada amb canelobres,
on tu ocupaves el tron, jo vaig restar lluny,
on, al teu costat, en un abundós banquet
seien joiosos nobles cavallers;
habituats a la joia
havien desitjat coses alegres
i no pas honorar les lamentacions de l’amor
o els drets de la infantesa.

El jovencell i la reina:
Sí, el temps ha passat volant,
el record però mai s’esvaneix;

[El rei:
[Què sento! Tots dos s’obliden en la cançó,
[el rei, encès de còlera, empunya la seva espasa!
[El jovencell i la reina:
[Com un lluminós arc de Sant Martí 
[està damunt els núvols ombrius.
[Com un lluminós arc de Sant Martí!
[La reina:
[La meva dolça pena s’enfuig tot esguardant,
[perquè no s’esvaneixi el record.
[Digues tan sols, si el teu cor
[encara sent el goig de la infantesa.
[El jovencell:
[I callà el fill dels cants,
[el que seia al peu de la torre;
[i des de dalt, a la finestra, arribava un so
[i resplendia en l’herba ombrívola:
[“Pren l’anell i pensa en mi,
[pensa en la nostra formosa infantesa!
[Pren-lo! Una pedra preciosa
[hi brilla al damunt i una llàgrima!” 

La reina: (oblidant-se)
Ebris reposeu en els braços de l’amor,
els fruits de la vida us fan senyals;
un esguard tan sols ha caigut sobre mi,
però jo sóc més rica que tots vosaltres!
De grat em privo de la felicitat de la terra,
i esguardo, una màrtir, cap amunt,
car allà, sobre meu, en l’àuria llunyania,
el cel s’ha obert!

El rei: (furiós)
Has malejat el meu poble
i ara vols seduir la meva esposa?
Mor, covard fill d’esclaus!

[La reina:
[Ai! Espantós!
[Cor:
[Espantós! El seu cos sagnant caigué a terra!