Travessava el bosc en la tempesta,
el brancam mormolava,
era un  crit d’alegria, aviat un tro
féu vinclar les altives capçades.
Mentre a dalt la tempesta bramulava
i brunzia al meu entorn,
vaig començar a cantar,
amb el cant i el ressò,
d’un profund impuls,
a lluitar contra el poder de la tempesta.

“Tu arribes avançant, oh poder sagrat,
amb un fort ventejar i fluctuar
davalles a l’esplendor del bosc
per fer tremolar les arrels.
Amb el teu alè
em colpeges també a mi,
per fer tremolar la meva ànima,
del teu esperit,
que creador giravolta,
el meu cor se sent envoltat.

Però encara que el teu braç faci vinclar els boscos
no flaquejaré davant teu,
del teu poder vaig ser engendrat,
ésser del món sense límits.
Quan tu m’esguardis,
mira si m’esglaio
per el teu fort bramular,
encara que el teu llamp
des de la seu dels núvols
destrossi l’estructura del rocam.”

Aviat emmudí la tempesta, s’esquinçaren els núvols,
vaig veure el cel pintar-se de blau,
i a través de la foscor del bosc,
aparegué un raig daurat.
Només xiuxiuejant es mogué,
només silenciós s’enlairà,
encara un suau bellugueig,
però el meu cor bategava
fort encara, portava
la llavor tempestuosa de l’amor.