Estic solitari, arrossegat pel vent,
no estimat i abandonat
en la nit hostil.
Feixuc és el meu esperit i ple d’amargor,
quan penso en tu,
Déu cec, que ple de crueltat
sempre fas el que és incomprensible.
Per què permets, quan tu tens la potestat,
per què permets que els gossos i els porcs
gaudeixin d’una felicitat que mai s’atorga
a l’ésser més noble que es deleix per ella?
Per què em fueteges, a mi que abans t’estimava,
m’encalces sol a través de la nit,
per què m’ho prens tot,
el que a qualsevol miserable concedeixes?
Rarament m’he queixat, i molt menys 
enutjat t’he maleït,
per molts anys en creient clericat
t’he estimat, t’anomenava Senyor i Déu,
veia en tu la corona i la raó de la meva existència;
sempre he maldat, encara que sovint en la foscor,
a les palpentes, vers la bondat, sempre fou l’amor,
sempre la pietat i la puresa foren el meu objectiu més elevat.
No obstant, tu que afalagues els meus enemics,
mai m’has concedit un sol somni,
mai una sola petició!
Mai he conegut res d’altre que lluita i fatics,
mentre que allà, a la casa dels joiosos
llaüts, danses i dolços cants sonaven.
Oh, tu, el meu torturador,
quan jo una vegada, en cega esperança
de tendre amor, ple de confiança, et vaig oferir el meu cor,
com em cobrires d’escarni i menyspreu, tant, 
que vaig haver de fugir perseguit per les rialles de les dones!
Ara, solitari i sense creure en la felicitat,
insomne a la nit i presa del dubte durant el dia,
vaig per aquest món sense Déu,
per al meu turment i per a la teva ignomínia.
Tanmateix, oh Déu, encara que el teu dit, profundament
i ple de cega delectança, furgui en la meva ferida,
malgrat això, no em veuràs acovardir-me,
ni agenollar-me a terra, ni plorar.
Car el teu desig més secret, tu cruel,
ressona però invencible al meu cor
i estimar la vida,
aquesta vida privada de sentit, estimar-la furiosa i absurdament
en tota la persecució,
en tots els temps difícils, no he mai completament desaprès.
Fins i tot el meu cor t’estima i les teves capricioses maneres
mentre desafiant t’escarneix.
Sí, t’estimo, Déu, i ferventment estimo
aquest món confús que tu malament governes.
... Escolta! D’enllà, on són els feliços
m’arriben cançons i rialles,
crits de dones i un argentí dringar de copes.
Però amb més profunda delectança,
més dolça i més èbria que la d’aquests acontentadissos,
m’abrusa l’amor per la vida
en el meu infeliç i afamat pit.
I furiós espolso
dels meus ulls insomnes el cansament, i bec la nit i el vent, 
la llum de les estrelles i els núvols de les muntanyes
àvidament amb un esperit alenant
en la meva ànima insaciable.