Tenor solo:
Ha rodolat al fons el darrer terròs,
s’ha vessat la darrera llàgrima;
i en silenci tornen a casa,
els qui han acompanyat la filla del moliner a la tomba.

L’enterrador també abandona aquell lloc,
tan sols la donzella resta allà de genolls a la tomba.
Al cel intensament blau ja brilla
el daurat centelleig de les estrelles;

la llum de la lluna sotja entre el fullatge dels til•lers
com si volgués trobar quelcom estimat.
La pelegrina s’aixeca
i va vers la porta del cementiri.

L’enterrador:
Cap on vols anar, la nit s’esdevé humida.

La rosa:
L’esplendor de les estrelles m’il•lumina el camí de retorn.

L’enterrador:
Pensa-t’ho criatura, com si jo fos el teu pare:
resta aquesta nit a la meva cabana,
tot el poc que posseeixo
serà teu, criatura.

La rosa:
Et dono les gràcies – amb un nou delit per la vida,
les teves amicals paraules omplen el meu cor –
et seguiré fins que apunti el matí,
seré la teva hostessa, pare meu.

L’enterrador:
Veus, les parets són nues.

La rosa:
I aquella garlanda, allà amb una cinta blanca?

L’enterrador:
Això és el meu bé més preuat;
la meva esposa que reposa allà fora,
portava aquesta garlanda als seus cabells rossos
quan esdevingué meva a l’altar.

Però deixem reposar els morts,
ara dormen en pau.
Que Déu ens doni la custòdia dels àngels
mentre dormim aquesta nit.

La rosa:
Que ells et protegeixin i a tota la bona gent!

L’enterrador:
Que dormis dolçament!