Lírica catalana

Sota el ras fred la llavor va formant-se, 
terra morada color d’Advent. 
Passen els vents, i el silenci del vent 
vibra sonor de desig i d’esperança. 
D’una gran pau es dilata l’anhel 
d’on es recull el repòs de l’anyada. 
Oh nit que escoltes! S’atansa l’albada 
que et porta el Crist com rosada del cel! 

El temps es curt; la joia breu. 
Passa l’amor i obres la porta. 
Passa de llarg: és tard, adéu. 
Damunt tos anys queia la neu: 
qui et feia adéu és una fulla morta. 
El temps és curt i és breu el dol. 
Torna l’amor: el vent espolsa la neu d’ahir. 
El teu cor vol no recordar. 
l un raig de sol damunt l’oblit és com damunt la molsa. 

Deixeu-me anar tot sol entre la nit
 [ ... ]

Les campanes de Palau, 
qui les branda? qui les mena? 
La volada, cel amunt, 
qui la lliga i la dispersa? 

Per què es mou el gira-sol? 
Qui teixia la pinassa? 
Buguenvíl·lea i gessamí, 
per què mesclen flors i rama? 

Manllevava els seus colors 
a l’eruga la cardina? 
I la serp del xuclamel, 
per què lliga la bardissa? 

La rosada, com s’adorm 
en un fons de campaneta? 
Les campanes de Palau, 
qui les branda? qui les mena? 

Donem-nos la mà, 
és l’hora de l’alba. 
Donem-nos la mà, 
que l’ombra se’n va. 

Deserta, rosada, 
la pau del matí. 
Amb l’última estrella 
clareja el camí. 

La porta és oberta 
i el cor se n’hi va. 
és l’hora de l’alba, 
donem-nos la mà. 

Deixarem la prada, 
passarem el riu. 
En tendres cabanes 
fumeja el caliu. 

Ens crida la vida 
muntanyes enllà. 
És l’hora de l’alba, 
donem-nos la mà. 

Pardals i cardines 
aixequen el vol, 
les vinyes més altes 
verdegen al sol. 

Si mires enrere, 
t’enlluernarà. 
Com el primer dia 
donem-nos la mà.
 
És l’hora de l’alba. 
Donem-nos la mà, 
que l’ombra se’n va.