Catalan (Català) translations of Drei Lieder, opus 57

Per què no haig de ballar?
Això no em fa cap fatic,
i preciosos colors
llampurnen aquí en la verdor.
Cada cop brillen més formoses
les meves acolorides ales,
cada cop és més dolç l’alè
de totes les petites flors.
Jo llaminejo les flors;
vosaltres no les podeu protegir.

Que gran és la joia,
tant si és tard o d’hora,
de papallonejar lleugera
damunt valls i tossals.
Quan el capvespre murmureja,
veieu enrogir els núvols;
quan l’aire esdevé auri,
la prada sembla més verda.
Jo llaminejo les flors,
vosaltres no les podeu protegir.

Quan l’esguard s’enlaira,
el nostre cor creu que pot vèncer la gravetat;
als éssers celestials allà dalt,
voldria arribar volant.
L’home, pujant amunt,
s’imagina que ja ha travessat els núvols.

Aviat però ha d’adonar-se amb astorament
que estem per sempre afermats en nosaltres mateixos.
Llavors, ell malda per aplegar en sòlides obres
totes les seves accions,
determinat a no vacil•lar mai dels seus principis,
i basteix, com si fos de roca, l’edifici dels pensaments.

I aleshores, amb renovada joia,
veu, tot burlant-se’n, els arriscats cingles penjant;
oblidant tots els seus sofriments,
sent l’únic desig
de plaguejar al marge de l’abisme,
car un noble coratge s’acreix en el seu cor exaltat.

Aboca, estimada lluna, aboca el teu llampurneig argentat
per aquest verd de la fageda,
on fantasies i visions de somnis
voletegen al meu davant!

Treu-te el vel, per què pugui trobar els llocs
on sovint s’estava la meva estimada
i, en el brufol del faig i del til·ler, moltes vegades
la ciutat daurada oblidava!

Treu-te el vel, per què pugui gaudir dels matolls
que li donaven un brogit fresquívol,
i posar una garlanda a aquella prada,
on ella escoltava el rierol!

Després, estimada lluna, torna’t a posar el vel
i plany el teu amic
i, a través del crespó dels núvols, vessa llàgrimes avall
com plora també qui ha estat abandonat!