Tu, deu primigènia de tota bondat,
tu, deu primigènia de tot poder,
alenant suaument de les flors,
retronant de les batalles,

arreu hi ha disposat per a tu
un temple i una cerimònia,
tu guies pertot arreu
a qui de bon grat vol ser guiat.

Tu esguardes a dins del meu cor,
coneixes el seu goig i la seva pena:
suaument fa senyals la llum de la pàtria,
audaç crida una mort gloriosa;

amb mi, formant una unitat,
s’entrelliga una gràcia infantívola,
i, a fora, llueixen flames
abrusant la infàmia i la culpa.

Estic disposat a morir
en el combat, i ser digne dels avantpassats,
protegeix-me tan sols de la ruïna
a dona i fill a la meva llar.

Teu és l’amor a dintre meu
que brolla per aquests dos,
teus són també els valents impulsos
que inflen el meu pit.

Si això pot fer-se benignament
deixa, Senyor, que es faci,
que d’ara endavant regni la pau,
i que l’ètica i la calma perdurin.

Allà on això no sigui possible, il•lumina’ns,
per a nostra tasca, les nits de tempesta;
tu, amor i poder eterns,
que s’acompleixi la teva voluntat.

Allà on vulguis que vagi,
oh Senyor, hi estic disposat,
tan per a ofrenes pietoses d’amor
com també per al valent combat.

El teu missatger a batalles i viatges,
el teu missatger a la llar tranquil•la,
reposaré de qualsevol manera
un dia al cel.

Sempre et saludem, oh nit,
però doblement aquí al bosc,
on els teus ulls riuen més furtivament,
on els teus passos ressonen més fluixet!

A les copes de branques de fullatge
hi aboques els teu argent,
sostens la lluna, amb els seus raigs suaus,
a la casa de fulles, com un fanal per a nosaltres.

Ventijols xiuxiuejants
són la teva paraula;
raigs que giravolten
són els teus fils,
tot el que toca la teva boca apaivagadora,
tanca els ulls i cau adormit.

I tanmateix, -- tot és massa formós per estar adormit,
per això, aixeca i desperta amb el toc de corns,
amb la clara remor del batec de les onades,
el que dejorn jeia estamordit per la son!

El fullatge del bosc
ja es belluga,
els ocellets creuen
que la nit ha marxat.

Els cabirols errants
tímidament es retiren;
s’imaginen que aviat
es farà de dia;

des de la font ressona 
com si ella s’hagués desvetllat;
el brancam del bosc
bramula poderosament;

i nosaltres cridem tot cantant:
al bosc la nit és com a casa,
i llarga estona repeteix l’eco:
ella és com a casa en el bosc!

Així doncs et saludem doblement
aquí al bosc, oh plàcida nit,
on tot el que és bell de tu se’ns representa
i ens somriu encara molt més formós.