Catalan (Català) translations of Drei Gedichte von Goethe für 1 Singstimme mit Pianofortebegleitung, opus 33

Penso en tu, quan veig el besllum del sol
resplendint al mar;
penso en tu, quan la llum tremolosa de la lluna
es dibuixa a la font.

Et veig, quan als camins llunyans,
s’aixeca la pols;
en la nit profunda, quan damunt l’estreta passera,
el vianant tremola.

Et sento quan allà, amb un sord bramul
s’alça l’onada.
Sovint vaig al tranquil boscatge per escoltar
quan tot emmudeix.

Estic amb tu, encara que siguis tan lluny.
Ets a prop meu!
El sol s’amaga, aviat lluiran per a mi les estrelles.
Oh, si tan sols fossis aquí!

A la claror del matí,
com resplendeixes al meu entorn,
primavera estimada!
Mil vegades, amb el goig de l’amor,
prem al meu cor
la teva caliditat de sagrats sentiments,
la infinita beutat.   

Com m’agradaria estrènyer-te
en aquests braços!

Ai, lànguid
jec al teu pit
i les teves flors, el teu herbam
s’empenten al meu cor.
Tu apaivagues la set ardent
del meu pit,
gentil oreig del matí!
Endins, em crida amablement
el rossinyol des de la vall boirosa.

Ja vinc, ja vinc!
Però a on? Ai, cap on?

Amunt! Amunt voldria anar.
Els núvols davallen
es vinclen davant el deler d’amor.
Cap a mi! Cap a mi!
A la vostra falda,
amunt!
Abraçant, abraçat!
Amunt vers el teu pit,
pare de l’amor plener!

Cobreix el teu cel, Zeus,
amb bafor de núvols
i practica, com un noiet
que escapça cards,
damunt roures i cims de muntanyes;
però la meva terra
no la toquis, ni tampoc
la meva cabana, que tu no bastires,
ni la meva llar
que per les seves flames
tu em tens enveja.

No conec res més miseriós
sota el sol que vosaltres, déus!
Nodriu mesquinament
amb gabelles d’ofrenes
i l’alè de les pregàries
la vostra majestat
i us moriríeu de fam
si els infants i els captaires
no fossin uns necis plens d’esperança.

Quan jo era un infant,
no sabia com sortir-me’n,
dirigia els meus ulls confusos
vers el sol, com si allà dalt hi hagués
una orella que podés escoltar el meu plany,
un cor com el meu
que tingués pietat dels oprimits.

Qui m’ajudà
contra la petulància dels Titans?
Qui em salvà de la mort
i de l’esclavatge?
No ho has fet tot tu,
sagrat i ardent cor meu?
I no has restat fervent, jove i bondadós,
enganyat, ple d’agraïment
per als que dormen allà dalt?

Jo, honorar-te? Per què?
Has alleujat mai el dolor
dels oprimits?
Has fet cessar mai les llàgrimes
dels atemorits?
És que no m’han forjat com home
el temps omnipotent
i el destí etern,
sobirans meus i també teus?

Creus tu per ventura
que jo hauria d’odiar la vida
i fugir al desert perquè
les poncelles dels meus somnis no floriren?

Aquí estic, formant els homes
a la meva imatge.
Una estirp que serà com jo,
per sofrir, per plorar,
per gaudir i festejar,
i no tenir compte de tu,
com jo!