La bella molinera

Caminar és el goig del moliner,
Caminar!
Seria un mal moliner,
al que mai se li acudís de caminar,
caminar.

De l'aigua ho hem après,
de l'aigua!
Que no té repòs ni de dia ni de nit,
sempre està a punt per a la caminada,
l'aigua.

Això ho veiem també en les rodes,
en les rodes!
Que no els agrada gens estar quietes,
i giren tot el dia sense cansar-se,
les rodes.

Les moles, fins i tot, tan pesades com són,
les moles!
Ballen en animada fila,
i volen ser més ràpides encara,
les moles.

Oh caminar, caminar, goig meu,
Oh caminar!
Senyor mestre i senyora mestressa,
deixeu-me prosseguir en pau el meu camí
i caminar.

Vaig sentir la fressa d'un rierol
des de l'aiguaneix entre les roques,
fins a baix, cap a la vall,
tan fresc i esplèndidament límpid.

No sé pas, què em succeí,
ni qui em donà l'idea però,
en aquell moment, hagué d'anar cap avall
amb el meu bastó de caminant.

Cap avall i sempre més lluny
seguint sempre el rierol,
que remorejava cada cop més fresquívol
i més transparent.

És potser aquest el meu camí?
Oh rierol, digues, cap on?
Amb el teu remoreig
m'has inebriat els sentits.

Què parlo de remoreig?
Això no pot pas ser un remoreig:
bé canten les ondines
allà sota llurs rondes.

Deixa que cantin, company, deixa que remoregin
i segueix caminant alegrement!
Puix que rodes de molí giren
arreu en clars rierols.

Veig un molí refulgir
enmig dels verns,
per entre remors i cants
se sent brogit de rodes.

Ei! Benvingut. Ei! Benvingut,
dolç càntic de molí!
I la casa tan acollidora!
I les finestres tan netes!

I el sol, tan brillant 
que en cel llueix
Ei! Rierol, estimat rierol.
És això que volies dir?

És això que em volies dir,
remorejant amic meu?
El teu cantar, el teu dringar,
és això que em volies dir?

Anem vers la molinera!
Ho assenyala el sentit.
Així, ho he entès bé?
Anem vers la molinera!

T'ha enviat ella?
O tu m'has encisat?
Això voldria saber,
si ella t'ha enviat.

Doncs bé, sigui el que sigui,
de bon grat ho accepto:
he trobat allò que cercava,
Sigui el que vulgui ser.

Vaig demanar feina,
ara prou que en tinc,
per a les meves mans, per al meu cor.
Més que no cal!

Si tingués mil braços 
per bellugar!
Podria fer girar 
les rodes bramulant!
Si pogués bufar 
per tots els boscatges!
Podria aixecar
totes les pedres!
De forma que la bella molinera
s'adonés de la meva fidel intenció!

Però, ai! El meu braç és tan feble!
Tot el que aixeco, tot el que porto,
tot el que tallo, tot el que colpejo,
ho podria fer qualsevol vailet.
I heu-me aquí, seient en gran cercle,
a l'hora fresca i tranqui-la del descans,
i l'amo ens parla a tots:
m'ha agradat la vostra feina;
i l'amable donzella ens diu
bona nit a tots.

No pregunto a cap flor,
ni tampoc a cap estrella,
perquè no em poden dir,
el que tant m'agradaria saber.

No sóc pas jardiner,
les estrelles són massa amunt;
vull preguntar al meu rierol,
si el meu cor m'enganya.

Oh! Rierol amor meu,
per què no dius res avui?
Només vull saber una cosa,
un petit mot solament.

Una paraula diu "Sí",
i l'altra diu "No",
però ambdues contenen
tot el món per a mi.

Oh! Rierol amor meu,
que estrany que ets!
No ho diré a ningú però,
digues, ella m'estima?

De bon grat ho gravaria a l'escorça de tots els arbres,
ho cisellaria a totes les pedres,
m'agradaria sembrar-ho a tots els planters novells
amb llavors de morritort que creixen de pressa,
a tots els fulls en blanc m'agradaria escriure-ho:
el meu cor és teu i ho serà per sempre.

M'agradaria ensenyar un jove estornell,
fins que digués les paraules netes i clares,
fins que parlés amb el so de la meva veu,
amb la plena, ardent empenta del meu cor,
llavors ell cantaria a través de la seva finestra:
el meu cor és teu i ho serà per sempre.

M'agradaria alenar-ho al vent del matí,
m'agradaria que remoregés per el vivaç boscatge;
Oh! Que resplendís en totes les flors estelades!
Que, de prop i de lluny, portés cap a ella llur flaire!
Vosaltres, onades, podeu fer altra cosa que no fos moure les rodes?
El meu cor és teu i ho serà per sempre.

Pensava que es podria llegir en els meus ulls,
que es podria veure en les meves galtes enceses,
que es percebria en la meva boca tancada,
que cada alè li faria saber en veu alta,
però ella gens no s'adona d'aquest angoixós desfici:
el meu cor és teu i ho serà per sempre.

Bon dia, bella molinera!
On amagues el teu caparró,
com si t'hagués passat alguna cosa?
Talment t'enutja la meva salutació?
Et trasbalsa tant el meu esguard?
Aleshores hauré de tornar a anar-me'n.

Oh! Deixa'm tan sols romandre llunyà,
mirar vers la teva estimada finestra,
des de lluny, des de molt lluny!
Que surti el teu caparró ros!
Vosaltres, blaus estels del matí,
sortiu enfora per el portal rodó!

Vosaltres, ullets mig adormits,
vosaltres, floretes entelades de rosada,
per què temeu el sol?
Potser la nit us ha fet tant de bé,
que ara us tanqueu, us doblegueu i ploreu
en la seva tranquil·la delícia.

Però ara espolseu-vos el vel dels somnis
i enlaireu-vos fresques i lliures 
en el diàfan matí de Déu!
L'alosa giravolta en el cel
i des del més profund del cor
crida l'amor a penes i turments. 

A la vora del rierol hi han moltes floretes,
que semblen ulls blaus i clars;
el rierol és l'amic del moliner,
i blau clar llueixen els ulls de l'estimada,
per això aquestes són les meves flors.

Just sota la seva finestreta,
planto les meves flors,
allà la cridareu quan tot sigui tranquil,
quan el seu cap s'inclini per dormir,
vosaltres ja sabeu el que vull dir.

I quan ella tanqui els seus ullets
i s'adormi en un dolç, dolç repòs,
aleshores, com en un somieig, xiuxiueu-li:
No m'oblidis! No m'oblidis!
Això és el que vull dir.

I quan ella de bon matí obri els finestrons,
mireu cap a dalt amb amorós esguard:
la rosada en els vostres ulls,
serà les meves llàgrimes,
que vessaré sobre vosaltres.

Seiem tranquil·lament
a la fresca ombra dels verns,
i junts miràvem amb placidesa
el rierol que corria a baix.

La lluna també arribà,
i al seu darrere, les estrelles,
i junts miràvem dolçament
el mirall d'argent.

Jo no veia la lluna,
ni la resplendor de les estrelles,
mirava solament la seva imatge,
i veia només els seus ulls.

Veia com ella es reclinava i mirava
cap amunt, des del venturós rierol,
les floretes a la riba, les blaves,
es reclinaven i miraven cap ella.

I la totalitat del cel semblava
haver-se enfonsat en el rierol
i voler endur-se'm avall
cap a la seva fondària.

I damunt núvols i estrelles,
allà corria vivaç el rierol
i cridava cantant i dringant:
Company, company, segueix-me!

Llavors els ulls se m'ompliren de llàgrimes,
el mirall s'encrespà;
ella digué: està a punt de ploure,
adéu, me'n vaig a casa.

Rierol, deixa estar el teu remoreig!
Rodes, deixeu de fer soroll!
Tots vosaltres, alegres ocells del bosc,
grans i petits,
acabeu les vostres melodies!
Per tot els boscatges,
de tot arreu
avui sonarà només una rima:
la estimada molinera és meva!
Meva!
Primavera, són aquestes les teves flors?
Sol, no tens un esclat més resplendent?
Ai! he de restar doncs tot sol
amb la benaurada paraula: "Meva"
que la vasta Creació no entén. 

He penjat el meu llaüt a la paret,
l'he lligat amb una cinta verda.
No puc cantar més, el meu cor és massa ple,
no sé, com l'hauria de constrènyer en versos.
El dolor del meu desig ardent,
el podia exhalar en les meves cançons burlesques,
i quan jo em planyia tan dolça i delicadament,
pensava que la meva pena no era petita.
Ei! El llast de la meva felicitat és potser tan gran,
que cap so de la terra el pot copsar?

Doncs bé, estimat llaüt, descansa aquí penjat del clau!
I si un buf d'aire toca les teves cordes,
o una abella les frega amb les seves ales,
llavors m'angoixaré i tindré calfreds.
Per què he deixat la cinta penjant tant de temps?
Sovint voleteja damunt les cordes amb un to sospirant.
És el ressò de les meves penes d'amor?
O potser el preludi de noves cançons?

"És una llàstima que la bonica cinta verda,
perdi el color aquí a la paret,
m'agrada tant el verd!"
Això és el que em digueres avui, estimada;
ara mateix la deslligo i te l'envio:
així gaudeix del color verd!

Encara que el teu estimat és tot blanc,
el verd deu tenir però el seu valor,
i a mi també m'agrada.
Perquè el nostre amor és sempre verd,
perquè verdes floreixen les esperances llunyanes,
per això ens agrada tant.

Ara lliga els teus rínxols
graciosament amb la cinta verda,
t'agrada tant el color verd.
Aleshores sé on viu l'esperança,
aleshores sé on regna l'amor,
aleshores m'agradarà encara més el verd.

Què cerca el caçador aquí en el rierol del molí?
Atrevit caçador, queda't en el teu vedat!
Aquí no hi ha cap cacera per a tu,
aquí només hi viu un cabirolet amansit per a mi,
i si vols veure el gentil cabirolet,
deixa el teu fusell en el bosc,
deixa els teus gossos clapidors  a casa,
atura el bramul de la trompa de caça,
i afaita't la teva barba hirsuta,
o el cabirolet s'espantarà de veritat en el jardí.

Però millor que et quedis en el bosc
i deixis en pau el molí i el moliner.
De què servirien els peixos en el verd brancatge?
Què faria l'esquirol en el blau estany?
Per això queda't, atrevit caçador, en el boscatge,
i deixa'm sol amb les meves tres rodes;
i si vols fer-te agradós al meu tresor,
has de saber, amic meu, el que entristeix el seu cor:
els senglars, que surten a la nit del boscatge
i fan incursions en el seu hort de cols,
trepitjant i fotjant el camp:
dispara als senglars, tu heroic caçador! 

On vas tan de pressa, tan crespat, tan feréstec, estimat rierol?
Corres enrabiat darrere l'insolent germà caçador?
Gira cua, gira cua, i renya en primer lloc la teva molinera
per la seva frívola, desimbolta, petita vel·leïtat.
No la vas veure ahir al vespre dreta al portal,
estirant el coll tot mirant el carrer gran?
Quan, content de la captura, el caçador torna a casa,
cap noia honesta treu el cap per la finestra.
Ves, rierol cap a ella i digues-li això; però no li diguis res,
sents! ni una paraula de la meva cara plena de tristesa;
digues-li: ell està tallant a prop meu una flauta de canya
i toca belles danses i cançons per a la mainada.

Em vull vestir de color verd,
com els ploraners desmais:
al meu tresor li agrada tant el verd.
Vull cercar un bosquet de xiprers,
una prada amb verd romaní: 
al meu tresor li agrada tant el verd.

Anem a l'alegre cacera!
Anem per prades i boscos!
Al meu tresor li agrada tant la cacera.
El feram que jo caço és la mort;
anomeno les prades penes d'amor:
al meu tresor li agrada tant la cacera.

Caveu-me una tomba en la prada,
cobriu-me amb gespa verda:
al meu tresor li agrada tant el verd.
Cap creueta negra ni flors de colors,
verd, que tot sigui verd als voltants!
Al meu tresor li agrada tant el verd.

M'agradaria anar a córrer món,
cap enllà, a l'ample món;
si no fos perquè tot és verd, tan verd,
a fora, en els boscos i camps.

M'agradaria arrencar les fulles verdes
de totes les branques,
m'agradaria esblanqueir
tota l'herba amb el meu plorar.

Ai! Verd, tu color maligne,
per què sempre em mires
tan altiu, tan atrevit, tan maliciós,
a mi, pobre home tot blanc.

M'agradaria restar ajagut davant la seva porta,
sota tempestes, pluges i neus,
i cantar ben baixet, dia i nit,
només una paraula: adéu!

Escolta, quan en el bosc sona el corn de caça,
llavors se sent la seva finestreta!
I encara que ella no miri cap a mi,
jo puc però mirar cap dintre.

Oh! Treu-te del teu front
la cinta verda, verda;
adéu, adéu! I dóna'm,
com gest de comiat, la teva mà.

Vosaltres totes, petites flors,
que ella em donà,
us haurien de posar
amb mi a la meva tomba.

Per què em mireu totes
amb tanta tristor,
com si sabéssiu,
el que m'ha passat.

Vosaltres totes, petites flors,
tan marcides, tan pàl·lides.
Vosaltres totes, petites flors,
per què esteu tan molles?

Ai! Les llàgrimes no fan
que verdegi el maig,
ni fan reflorir
un amor mort.

I la primavera vindrà,
i l'hivern marxarà,
i les flors creixeran
a les prades.

I les petites flors són ara
a la meva tomba,
totes les flors,
que ella em donà.

I quan ella passegi
passat el turonet
i pensi dins el seu cor:
ell m'era fidel!

Llavors, floretes totes,
sortiu, sortiu!
El maig ha arribat,
l'hivern s'ha acabat. 

El moliner:
 On un cor fidel
 es consumeix d'amor,
 allà es marceixen els lliris
 en cada planter.

 Allà, la lluna s'ha d'amagar
 darrere els núvols,
 per què els humans no puguin veure
 les seves llàgrimes.

 I els àngels 
 es tapen els ulls
 i ploren i canten
 per calmar l'ànima.

El rierol:
 I quan l'amor
 s'allibera del dolor,
 una petita estrella, una nova,
 llueix en el cel.

 Allà neixen tres roses,
 mig vermelles, mig blanques,
 que ja no es marciran
 en les espinoses branques.

 I els àngels
 es tallen les ales
 i cada matí
 baixen a la terra.

El moliner:
 Ai! rierol, estimat rierol,
 tens bones intencions:
 però, ai! rierol, saps tu
 el que fa l'amor?

 Ai! a baix, allà baix,
 hi ha frescal repòs!
 Ai! rierol, estimat rierol,
 no paris de cantar.

Bon repòs, bon repòs!
Tanca els ulls!
Tu, cansat caminant, ja ets a casa.
La fidelitat és aquí,
has de reposar amb mi,
fins que el mar hagi acabat de beure tot el rierol.

Et faré un llit fresc
sobre un tou coixí 
a la blava cambra cristal·lina.
Vine, vine,
allò que pot bressolar,
gronxa i bressola l'infant.

Quan ressoni el corn de caça
en el verd bosc,
xiularé i cridaré al teu voltant.
No mireu endins,
floretes blaves!
Feu massa feixucs els somnis del meu dorment.

Fora d'aquí, fora d'aquí,
fora del pontó del molí,
noia malèvola! Que la teva ombra no el desperti!
Llença'm 
el teu delicat mocadoret,
per tapar-li els ulls.

Bona nit, bona nit!
Fins que tot desperti,
dorm enllà de penes i alegries!
Surt la lluna plena,
la boira s'esvaeix,
i el cel, allà dalt, que n'és d'extens!