Adéu Suzon, la meva rosa falba,
que fou meva durant vuit dies;
els més breus plaers d’aquest món
produeixen sovint els millors amors.
Puc saber, al moment en què et deixo
on m’emmena el meu astre errant?
Malgrat tot, jo me’n vaig, petita meva,
ben lluny, ben de pressa,
sempre corrent.

Me’n vaig, i als teus llavis ardents
crema encara el meu darrer bes.
Als meus braços, estimada imprudent,
el teu bell front ve a reposar.
Sents el meu cor com batega?
El teu, com bategava alegrament!
Malgrat tot, jo me’n vaig, petita meva,
ben lluny, ben de pressa,
sempre estimant-te.

Paf! És el meu cavall que aparellen.
Criatura, perquè en el camí no me’n pugui
endur el teu mal cap,
que del tot m’ha enflairat la mà!
Tu somrius, petita hipòcrita,
com la nimfa, metre fuges.
Malgrat tot, jo me’n vaig, petita meva,
ben lluny, ben de pressa,
tot rient.

Quanta tristor, i quant d’encís,
tendre infant, en els teus dolços adéus!
Tot m’embriaga, fins i tot les teves llàgrimes,
quan el teu cor és als teus ulls,
a viure el teu esguard m’invita;
morint em consolarà.
Malgrat tot, jo me’n vaig, petita meva,
ben lluny, ben de pressa,
tot plorant.

Que el nostre amor, si m’oblides,
Suzon, duri encara un moment;
com un ram de flors marcides,
amaga’l al teu pit encisador!
Adéu; la felicitat resta a casa,
el record se’n va amb mi:
me’l emportaré, petita meva,
ben lluny, ben de pressa,
sempre teu!