Allà, on surt l'estel del matí
i des d'on bufa el vent matinal,
allà viu la que el meu cor implora.

Ella, la causa del meu amorós afany,
la meva esperança d'enrojolada alegria,
dolça vida meva, dolça mort.

No li arriba cap dels meus esguards
però, en el lluminós ornat del cel,
veig el seu reflex.

L'albada s'ha ablamat perquè
ella, del seu dormitar, ha despertat
i la claror del cel, riallera, ha mirat.

L'aire de l'albada és el seu salut,
el sol del matí, el seu bes d'amor
que a mi, m'ha d'esbadellar el cor.

Giren a l'entorn de la casa on viu
el sol de dia i de nit la lluna
i, quan ella els mira, són gratificats.

El cel gira a l'entorn de l'amor,
l'amor només gira al teu voltant
i jo, enamorat, cap a tu m'adreço.

Tu, resplendent damunt muntanyes i valls,
de cap a peus ensems
de gràcia, un únic raig del cel!

 ...