Què atrau el meu cor d’aquesta manera?
Què m’atrau cap enfora?
I m’envolta i em colla,
em treu de la cambra i de la casa?
Com els núvols allà
a les roques s’esvaeixen!
M’agradaria anar allà dalt,
m’agradaria molt anar-hi!

Ara els corbs balandregen
en un vol de companyonia;
jo em barrejo amb ells
i segueixo la bandada.
I de muntanyes i murs
volem a l’entorn;
ella viu allà baix
i jo la vull aguaitar.

Llavors ella arriba i passeja;
jo de seguida m’apresso,
un ocell cantaire
en el bosc espès.
Ella s’atura i escolta
i per a ella somriu:
“Canta tan dolçament
i canta per a mi.”

El sol amagant-se
daura els cims;
la bella, pensarosa,
ho passa per alt.
Camina prop del rierol,
al llarg de les prades,
i cada cop més ombrívol
s’entortolliga el passeig.

De sobte aparec jo,
un estel refulgent.
“Què llueix allà dalt,
tan a prop i tan lluny?”
I si amb estupor
contemples el llumener,
jo, estirat als teus peus,
seré ben feliç!