Tu miraves el món a través de la meva ànima,
era també la teva ànima: silencioses, les barreres
entre nosaltres s’enfonsaren en el corrent de l’esguard,
junts reposàveu en mi, tu i el món.

Vaig veure els teus ulls immensament resplendents:
desbordaven il·luminació, bevien il·luminació,
els nostres pensaments conjunts s’aplegaven,
el meu món reposava en la teva ànima.

I, del tot, en el sòl del món, on altrament amuntegats a cegues,
voluptats separades habiten, plenes de mancances,
es descobrí de sobte el nostre simulacre,
unit com pura força de voluptat amorosa.

Car l’amor és la llibertat de plasmació
del confinament del món, de la follia de la pròpia ànima.

Això és amor. I amb lleu sentit,
donaria tota la meva seriosa complaença
disposat a jugar-me-la per el teu sentiment,
tu la més benaurada i estimada de les dones!

Sí, semblant joc és tota una vida,
no podria guanyar una cosa més estimada,
tu m’has donat l’alegria!
Però també tu, també tu moriràs.

Ferotge i adolorit, i per darrera vegada
bategarà el meu cor vora el teu cadàver,
silenciosa, a la nostra sala de les gaubances,
s’alçarà la teva pètria imatge.

Llavors, solitari, tornaré a esgarrifar-me
de la confusa rudesa del món;
oh seny, sobreviu a
la nostra condició humana.

Pàl·lid, a l’espai, es troba l’estel del matí,
tan sols com un puntet superflu
i, tanmateix, totes les ànimes s’aferren
a aquesta petita guspira.

Fins enllà del mar, el meu esperit el veu raure
damunt milers de carrils transitats per la por,
el veu giravoltar en una impassible trajectòria
fins al final de tots els trajectes de la terra –

ell veu els estols esberlats per la tempesta,
les miríades que fan senyals per ser salvades,
els nàufrags, els embarrancats,
els ultratjats, els que s’ofeguen – 

es veu turmentat per tot aquest suplici:
ànima, ànima, no mores d’espant?!
Però llavors foragita la tèrbola riuada
una veu, enllà dels estels, un bramul:...