LiederNet logo

CONTENTS

×
  • Home | Introduction
  • Composers (20,119)
  • Text Authors (19,527)
  • Go to a Random Text
  • What’s New
  • A Small Tour
  • FAQ & Links
  • Donors
  • DONATE

UTILITIES

  • Search Everything
  • Search by Surname
  • Search by Title or First Line
  • Search by Year
  • Search by Collection

CREDITS

  • Emily Ezust
  • Contributors (1,114)
  • Contact Information
  • Bibliography

  • Copyright Statement
  • Privacy Policy

Follow us on Facebook

×

Attention! Some of this material is not in the public domain.

It is illegal to copy and distribute our copyright-protected material without permission. It is also illegal to reprint copyright texts or translations without the name of the author or translator.

To inquire about permissions and rates, contact Emily Ezust at licenses@email.lieder.example.net

If you wish to reprint translations, please make sure you include the names of the translators in your email. They are below each translation.

Note: You must use the copyright symbol © when you reprint copyright-protected material.

by Friedrich von Schiller (1759 - 1805)
Translation © by Salvador Pila

Klage der Ceres
Language: German (Deutsch) 
Our translations:  CAT DUT ENG FRE
Ist der holde Lenz erschienen?
Hat die Erde sich verjüngt?
Die besonnten Hügel grünen,
Und des Eises Rinde springt.
Aus der Ströme blauem Spiegel
Lacht der unbewölkte Zeus,
Milder wehen Zephyrs Flügel,
Augen treibt das junge Reis.
In dem Hayn erwachen Lieder,
Und die Oreade spricht:
Deine Blumen kehren wieder,
Deine Tochter kehret nicht.

Ach! wie lang' ist's, daß ich walle
Suchend durch der Erde Flur,
Titan, [deine]1 Strahlen alle
Sandt' ich nach der theuren Spur,
Keiner hat mir noch verkündet
Von dem lieben Angesicht,
Und der Tag, der alles findet,
Die Verlorne fand er nicht.
Hast du Zeus! sie mir entrissen,
Hat, von ihrem Reiz gerührt,
Zu des Orkus schwarzen Flüssen
Pluto sie hinabgeführt?

Wer wird nach dem düstern Strande
Meines Grames Bote seyn?
Ewig stößt der Kahn vom Lande,
Doch nur Schatten nimmt er ein.
Jedem sel'gen Aug' verschlossen
Bleibt das nächtliche Gefild',
Und so lang der Styx geflossen,
Trug er kein lebendig Bild.
Nieder führen tausend Steige,
Keiner führt zum Tag zurück,
Ihre [Thränen]2 bringt kein Zeuge
Vor der bangen Mutter Blick.

Mütter, die aus Pyrrhas Stamme
Sterbliche gebohren sind,
Dürfen durch des Grabes Flamme
Folgen dem geliebten Kind,
Nur was Jovis Haus bewohnet,
Nahet nicht dem dunkeln Strand,
Nur die Seligen verschonet,
Parzen, eure strenge Hand.
Stürzt mich in die Nacht der Nächte
Aus des Himmels goldnem Saal,
Ehret nicht der Göttinn Rechte,
Ach! sie sind der Mutter Qual!

Wo sie mit dem finstern Gatten
Freudlos thronet, stieg ich hin,
[Träte]3 mit den leisen Schatten
Leise vor die Herrscherinn.
Ach ihr Auge, [feucht]4 von Zähren,
Sucht umsonst das goldne Licht,
Irret nach entfernten Sphären,
Auf die Mutter fällt es nicht,
Bis die Freude sie entdecket,
Bis sich Brust mit Brust vereint,
Und zum Mitgefühl erwecket,
Selbst der rauhe Orkus weint.

Eitler Wunsch! Verlorne Klagen!
Ruhig in dem gleichen [Gleis]5
Rollt des Tages sichrer Wagen,
[Ewig steht der Schluß des Zeus]6.
Weg von jenen Finsternissen
Wandt er sein beglücktes Haupt,
Einmal in die Nacht gerissen,
Bleibt sie ewig mir geraubt,
Bis des dunkeln Stromes Welle
Von Aurorens Farben glüht,
Iris mitten durch die Hölle
Ihren schönen Bogen zieht.

Ist mir nichts von ihr geblieben,
Nicht ein süß erinnernd Pfand,
Daß die Fernen sich noch lieben,
Keine Spur [der theuren]7 Hand?
Knüpfet sich kein Liebesknoten
Zwischen Kind und Mutter an?
Zwischen Lebenden und Todten
Ist kein Bündniß aufgethan?
Nein! Nicht ganz ist sie [entflohen]8,
[Nein!]9 Wir sind nicht ganz getrennt!
Haben uns die ewig Hohen
Eine Sprache doch vergönnt!

Wenn des Frühlings Kinder sterben,
Wenn von Nordes kaltem Hauch
Blatt und Blume sich entfärben,
Traurig steht der nackte Strauch,
Nehm ich mir das höchste Leben
Aus Vertumnus reichem Horn,
Opfernd es dem Styx zu geben,
Mir des Saamens goldnes Korn.
[Traurend]10 senk' ich's in die Erde,
Leg' es an des Kindes Herz,
Daß es eine Sprache werde
Meiner Liebe, meinem Schmerz.

Führt der [gleiche Tanz der]11 Horen
Freudig nun den Lenz zurück,
Wird das Todte neu gebohren
Von der Sonne Lebensblick!
Keime, die dem Auge starben
In der Erde kaltem Schooß,
In das heitre Reich der Farben
Ringen sie sich freudig los.
Wenn der Stamm zum Himmel [eilet]12,
Sucht die Wurzel scheu die Nacht,
Gleich in ihre Pflege [theilet]13
Sich des Styx, des Aethers Macht.

Halb berühren sie der Todten,
Halb der Lebenden Gebiet,
Ach sie sind mir theure Boten
Süße Stimmen vom Cozyt!
Hält er [gleich sie]14 selbst verschlossen
In dem schauervollen Schlund,
Aus des Frühlings jungen Sprossen
Redet mir der holde Mund,
Daß auch fern vom goldnen Tage,
Wo die Schatten traurig ziehn,
Liebend noch der Busen schlage,
Zärtlich noch die Herzen glühn.

O so laßt euch froh begrüssen,
Kinder der verjüngten Au,
Euer Kelch soll überfließen
Von des Nektars reinstem Thau.
Tauchen will ich euch in Strahlen,
Mit der Iris schönstem Licht
Will ich eure Blätter mahlen
Gleich Aurorens Angesicht.
In des Lenzes heiterm Glanze
Lese jede zarte Brust,
In des Herbstes welkem Kranze
Meinen Schmerz und meine Lust.

View original text (without footnotes)

Confirmed with Gedichte von Friederich Schiller, Erster Theil, Leipzig, 1800, bey Siegfried Lebrecht Crusius, pages 5-11; and with Musen-Almanach für das Jahr 1797, herausgegeben von Schiller. Tübingen, in der J.G.Cottaischen Buchhandlung, pages 34-41.

1 Schubert (printed editions, inadvertently): "deiner"
2 Schubert (and 1810 edition of Schiller's poems): "Thräne"
3 Schubert: "Und träte"
4 Schiller (Musenalmanach): "trüb"
5 Schiller (Musenalmanach): "Pfad"
6 Schiller (Musenalmanach): "Fest bestehet Jovis Rath"
7 Schubert (Neue Gesamtausgabe): "von ihrer"
8 Schubert: "entfloh'n"
9 omitted by Schubert
10 Schubert (Alte Gesamtausgabe): "Trauernd"
11 Schubert (Neue Gesamtausgabe): "Tanz der gleichen"
12 Schubert: "eilt"
13 Schubert: "teilt"
14 Schubert: "sie gleich"

Text Authorship:

  • by Friedrich von Schiller (1759 - 1805), "Klage der Ceres", written 1796, first published 1797 [author's text checked 2 times against a primary source]

Musical settings (art songs, Lieder, mélodies, (etc.), choral pieces, and other vocal works set to this text), listed by composer (not necessarily exhaustive):

  • by Franz Peter Schubert (1797 - 1828), "Klage der Ceres", D 323 (1816), published 1895 [sung text checked 1 time]

Available translations, adaptations or excerpts, and transliterations (if applicable):

  • CAT Catalan (Català) (Salvador Pila) , "El plany de Ceres", copyright © 2017, (re)printed on this website with kind permission
  • DUT Dutch (Nederlands) [singable] (Lau Kanen) , "Klaagzang van Ceres", copyright © 2011, (re)printed on this website with kind permission
  • ENG English (Malcolm Wren) , "Lament of Ceres", copyright © 2017, (re)printed on this website with kind permission
  • FRE French (Français) (Guy Laffaille) , "Plainte de Cérès", copyright © 2012, (re)printed on this website with kind permission


Research team for this page: Richard Morris , Peter Rastl [Guest Editor]

This text was added to the website between May 1995 and September 2003.
Line count: 132
Word count: 671

El plany de Ceres
Language: Catalan (Català)  after the German (Deutsch) 
Ha vingut l’encisadora primavera?
S’ha rejovenit la terra?
Els tossals assolellats verdegen
i la crosta de gel s’esquerda.
En el blau mirall dels rius,
Zeus somriu sense núvols,
les ales del Zèfir baten més suaument,
els nous rebrolls treuen gemes.
Cants es desperten en el boscatge.
I l’Orèada diu:
tornen les teves flors
però no pas la teva filla.

Ai, quant de temps fa que erro
cercant per la terra!
Tità, tots els teus llamps
els he enviat darrere el preciós rastre;
ningú encara m’ha donat cap notícia
del rostre estimat,
i el dia, que tot ho troba,
no ha pogut trobar la que ha desaparegut.
Zeus, no me l’has pas arrabassat?
Potser Plutó, corprès per els seus encants,
se l’ha emportat
vers els negres rius d’Orc?

Devers els tenebrosos ribatges, qui serà
el missatger de la meva aflicció?
Eternament, la barca deixa la riba
però només recull ombres.
Els camps de la nit romanen tancats
per a tots els benaurats ulls
i per més que l’Estix ha fluït,
no ha dut cap imatge vivent.
Milers de viaranys porten allà baix
i cap d’ells torna a la llum del dia,
cap testimoni duu les seves llàgrimes
a l’esguard de la mare angoixada.

Les mares, de la nissaga de Pirra,
nascudes immortals,
poden seguir els seus infants estimats, 
a través de les flames de la tomba;
només qui viu a la casa de Júpiter,
es pot acostar al tenebrós ribatge,
Parques, només els difunts defugen
les vostres severes mans.
Llanceu-me dins la nit de les nits
des de les daurades estances del cel!
No respecteu pas els privilegis de la deessa,
ai, ells són els turments d’una mare!

Allà on ella, amb el seu sinistre espòs,
regna sense gaubança, jo hi davallaré
i, junt amb les ombres silencioses, m’acostaré
davant la sobirana sense fer fressa.
Ai, els seus ulls plens de llàgrimes,
cerquen debades la daurada llum,
erren vers ambients llunyans,
però no veuen la seva mare –
fins que ella descobreix la joia,
fins que llurs pits s’uneixen
i, colpit per la compassió,
àdhuc el rude Orc plora.

Fútil desig! Planys perduts!
Impertorbable, sempre en el mateix curs,
circula el ferm carruatge del dia,
la resolució de Zeus es manté per sempre.
Lluny d’aquells foscos reialmes,
ha girat el seu venturós cap,
un cop arrossegada vers la nit,
ella em serà presa per sempre,
fins que les onades del fosc corrent
resplendeixin amb els colors de l’Aurora
i que Iris, enmig de l’infern, 
tesi el seu formós arc.

D’ella, no m’ha restat res?
Ni tan sols una dolça penyora de recordança
i que tot i ser lluny ens estimem encara,
cap rastre de la seva estimada mà?
No resta cap lligam d’amor
entre la filla i la mare?
No hi ha cap connexió
entre els vius i els morts?
No, ella no m’ha pas abandonat del tot!
No estem completament separades!
Els déus eterns ens han tanmateix
concedit una paraula!

Quan els fills de la primavera moren,
quan, per la freda alenada del nord,
les fulles i les flors perden el color
i trist resta l’arbust nu,
jo prenc la vida més elevada
de l’abundós corn de Vertumne,
per donar-la com ofrena a l’Estix,
els daurats grans de blat
els sembro a la terra,
els poso al cor de la meva filla
per què esdevinguin una paraula
del meu amor, del meu dolor.

Ara la mateixa dansa de les Hores,
joiosament, fa retornar la primavera,
reneix tot el que era mort
sota l’esguard vivificant del sol;
les llavors que semblaven mortes
en el fred ventre de la terra,
broten alegrament vers
el bell reialme dels colors.
Quan la tija s’apressa vers el cel,
l’arrel, tremolosa, cerca la nit
i així comparteixen en llurs comeses
el poder d’Estix i el de l’Èter.

La seva meitat rau en el domini
dels morts i l’altra en el dels vius –
ai, per a mi elles són les valuoses missatgeres,
les dolces veus del Cocit!
Per bé que ell la mantingui captiva
a l’horrible abisme,
des dels joves brots de primavera,
em parla la seva veu encisadora;
encara que lluny dels dies daurats,
allà on tristament passen les ombres,
el seu cor batega ple d’amor
i brilla encara tendrament.

Oh, deixeu que us saludi alegrament
fills de les prades rejovenides,
el vostre calze ha de vessar
del puríssim nèctar de la rosada.
Us vull amarar amb els raigs
de la més formosa llum d’Iris,
vull pintar les vostres fulles
com el rostre d’Aurora.
En el joiós esclat de la primavera
i en la marcida garlanda de la tardor,
tots els cors tendres podran llegir
el meu goig i el meu dolor.

Text Authorship:

  • Translation from German (Deutsch) to Catalan (Català) copyright © 2017 by Salvador Pila, (re)printed on this website with kind permission. To reprint and distribute this author's work for concert programs, CD booklets, etc., you may ask the copyright-holder(s) directly or ask us; we are authorized to grant permission on their behalf. Please provide the translator's name when contacting us.
    Contact: licenses@email.lieder.example.net

Based on:

  • a text in German (Deutsch) by Friedrich von Schiller (1759 - 1805), "Klage der Ceres", written 1796, first published 1797
    • Go to the text page.

 

This text was added to the website: 2017-04-24
Line count: 132
Word count: 777

Gentle Reminder

This website began in 1995 as a personal project by Emily Ezust, who has been working on it full-time without a salary since 2008. Our research has never had any government or institutional funding, so if you found the information here useful, please consider making a donation. Your help is greatly appreciated!
–Emily Ezust, Founder

Donate

We use cookies for internal analytics and to earn much-needed advertising revenue. (Did you know you can help support us by turning off ad-blockers?) To learn more, see our Privacy Policy. To learn how to opt out of cookies, please visit this site.

I acknowledge the use of cookies

Contact
Copyright
Privacy

Copyright © 2025 The LiederNet Archive

Site redesign by Shawn Thuris