Ha vingut l’encisadora primavera?
S’ha rejovenit la terra?
Els tossals assolellats verdegen
i la crosta de gel s’esquerda.
En el blau mirall dels rius,
Zeus somriu sense núvols,
les ales del Zèfir baten més suaument,
els nous rebrolls treuen gemes.
Cants es desperten en el boscatge.
I l’Orèada diu:
tornen les teves flors
però no pas la teva filla.

Ai, quant de temps fa que erro
cercant per la terra!
Tità, tots els teus llamps
els he enviat darrere el preciós rastre;
ningú encara m’ha donat cap notícia
del rostre estimat,
i el dia, que tot ho troba,
no ha pogut trobar la que ha desaparegut.
Zeus, no me l’has pas arrabassat?
Potser Plutó, corprès per els seus encants,
se l’ha emportat
vers els negres rius d’Orc?

Devers els tenebrosos ribatges, qui serà
el missatger de la meva aflicció?
Eternament, la barca deixa la riba
però només recull ombres.
Els camps de la nit romanen tancats
per a tots els benaurats ulls
i per més que l’Estix ha fluït,
no ha dut cap imatge vivent.
Milers de viaranys porten allà baix
i cap d’ells torna a la llum del dia,
cap testimoni duu les seves llàgrimes
a l’esguard de la mare angoixada.

Les mares, de la nissaga de Pirra,
nascudes immortals,
poden seguir els seus infants estimats, 
a través de les flames de la tomba;
només qui viu a la casa de Júpiter,
es pot acostar al tenebrós ribatge,
Parques, només els difunts defugen
les vostres severes mans.
Llanceu-me dins la nit de les nits
des de les daurades estances del cel!
No respecteu pas els privilegis de la deessa,
ai, ells són els turments d’una mare!

Allà on ella, amb el seu sinistre espòs,
regna sense gaubança, jo hi davallaré
i, junt amb les ombres silencioses, m’acostaré
davant la sobirana sense fer fressa.
Ai, els seus ulls plens de llàgrimes,
cerquen debades la daurada llum,
erren vers ambients llunyans,
però no veuen la seva mare –
fins que ella descobreix la joia,
fins que llurs pits s’uneixen
i, colpit per la compassió,
àdhuc el rude Orc plora.

Fútil desig! Planys perduts!
Impertorbable, sempre en el mateix curs,
circula el ferm carruatge del dia,
la resolució de Zeus es manté per sempre.
Lluny d’aquells foscos reialmes,
ha girat el seu venturós cap,
un cop arrossegada vers la nit,
ella em serà presa per sempre,
fins que les onades del fosc corrent
resplendeixin amb els colors de l’Aurora
i que Iris, enmig de l’infern, 
tesi el seu formós arc.

D’ella, no m’ha restat res?
Ni tan sols una dolça penyora de recordança
i que tot i ser lluny ens estimem encara,
cap rastre de la seva estimada mà?
No resta cap lligam d’amor
entre la filla i la mare?
No hi ha cap connexió
entre els vius i els morts?
No, ella no m’ha pas abandonat del tot!
No estem completament separades!
Els déus eterns ens han tanmateix
concedit una paraula!

Quan els fills de la primavera moren,
quan, per la freda alenada del nord,
les fulles i les flors perden el color
i trist resta l’arbust nu,
jo prenc la vida més elevada
de l’abundós corn de Vertumne,
per donar-la com ofrena a l’Estix,
els daurats grans de blat
els sembro a la terra,
els poso al cor de la meva filla
per què esdevinguin una paraula
del meu amor, del meu dolor.

Ara la mateixa dansa de les Hores,
joiosament, fa retornar la primavera,
reneix tot el que era mort
sota l’esguard vivificant del sol;
les llavors que semblaven mortes
en el fred ventre de la terra,
broten alegrament vers
el bell reialme dels colors.
Quan la tija s’apressa vers el cel,
l’arrel, tremolosa, cerca la nit
i així comparteixen en llurs comeses
el poder d’Estix i el de l’Èter.

La seva meitat rau en el domini
dels morts i l’altra en el dels vius –
ai, per a mi elles són les valuoses missatgeres,
les dolces veus del Cocit!
Per bé que ell la mantingui captiva
a l’horrible abisme,
des dels joves brots de primavera,
em parla la seva veu encisadora;
encara que lluny dels dies daurats,
allà on tristament passen les ombres,
el seu cor batega ple d’amor
i brilla encara tendrament.

Oh, deixeu que us saludi alegrament
fills de les prades rejovenides,
el vostre calze ha de vessar
del puríssim nèctar de la rosada.
Us vull amarar amb els raigs
de la més formosa llum d’Iris,
vull pintar les vostres fulles
com el rostre d’Aurora.
En el joiós esclat de la primavera
i en la marcida garlanda de la tardor,
tots els cors tendres podran llegir
el meu goig i el meu dolor.