Des d’una alta torre una donzella esguardava
l’ample mar amb ansietat;
als acords feixucs i tristos de la cítara,
ressonava afligit el seu cant;
“Pany i clau m’empresonen,
el meu salvador s’atarda tant.”

Tingues confiança, tu noble donzella!
Guaita, darrere el rocam de greda,
en la foscor de la badia,
s’apropa un vaixell de guerra:
la ploma d’àguila, l’escut amb les roses,
és el teu salvador!
El corn de l’heroi ja crida a batalla,
a baix, a la platja plena de petxines.

“Benvingut, formós donzell, és per mi
que has vingut a aquest indret?
Ben aviat, del teu negre escut
extrauré les flors daurades.
Les divuit flors, de sang tacades,
la teva núvia reial les recollirà
de la sorra, prop de les onades.
Endavant, desembeina prest l’arma!”

El dringar de les espases arriba fins a la torre!
La promesa espera plena d’ànsia!
El combat retruny a través del bosc,
tant violent i llarg.
A ella li sembla inacabable
fins que cessa el so dels batzacs.

El pany es trenca i s’obre la porta,
ella torna a veure els seus;
s’apressa a baixar panteixant
vers la platja de les petxines.
Allà jau el seu torturador destrossat,
però ai las! Al seu costat el camp
esquitxat de sang està cobert 
per els pàl•lids membres del salvador.

En silenci, ella recull les roses
a la seva casta falda
i hi posa al damunt el seu estimat;
una petita llàgrima s’escapa
i humiteja l’extensa ferida
i ella diu: jo, això ho he fet jo!

Però llavors un maligne còmplice del rapte
és corsecat per el pensament
que ella, la que destruí el seu senyor,
pugui tornar lliure al seu país.
Des dels matolls on ell s’havia amagat
pres d’un ferotge delit sanguinari,
xiula veloç la seva fletxa per l’aire
i colpeja el cast pit de la donzella.

Ella es trobà bé a la cambra nupcial
bastida en un terreny de còdols, silent i petita,
allà la posaren amb el seu estimat,
dessota una pedra que,
coberta de cards, es pot veure encara
al costat de la torre en ruïnes.