“Un oreig xafogós bufa cap aquí,
la flor al meu pit es marceix,
ai, on ets tu, Wilhelm, estimat?
El dolç goig de la meva ànima!
Ploro sense parar
tu no tornes mai!
Potser ja fa temps que dorms a les fredes entranyes
o penses que la teva Minna jau també sota la molsa?”

Minna plora, poc a poc s'esblaima
la vermellor dels seus llavis i galtes.
Wilhelm va marxar amb la seva tropa
per trobar la mort al camp de batalla.
Fins aquest moment,
cap notícia!
Potser ja fa temps que dorms a les fredes entranyes
o penses que la teva Minna jau també sota la molsa?”

L'estimada resta en silenciosa aflicció,
veu passar les estrelles daurades
i la lluna esguarda la pobra
amb ulls plens de compassió,
escolteu, com dels cimadals
bufen els oratjols
del capvespre al seu envers;
allà a les roques t'espera el teu estimat.

A la llum tremolosa de la lluna, Minna s'apressa,
pàl•lida i plena de pressentiment, per els camps,
però de cap manera troba el seu Wilhelm,
només troba el seu túmul funerari.
“Ben aviat seré allà
al teu costat, amor meu,
si de les fredes entranyes em dius:
penso en tu Minna sota la molsa.”

I molts milers de flors s'aixequen
amicalment damunt la tomba.
Minna coneix el testimoniatge de l'amor,
i s'hi fa un petit llit al damunt.
“Seré de seguida al teu costat
estimat meu!”
S'ajeu damunt les flors
i retroba el seu Wilhelm.