Per què obres de nou, fill d'Alpin,
la deu de la meva tristesa,
preguntant-me com Oscar morí?
Els meus ulls estan entelats de llàgrimes.
Però el record resplendeix al meu cor.
Com puc relatar la lamentable mort
del cabdill dels guerrers!
Cabdill dels herois, oh Oscar, fill meu,
no t'haig de veure mai més!
Ell caigué com la lluna en una tempesta,
com el sol al bell mig del seu curs;
quan els núvols s'enlairen de la falda de les onades;
quan la foscúria de la tempesta
embolcalla les roques d'Ardanniders.
Com un vell roure de Morven,
em podreixo solitari al meu lloc.
El cop de vent m'ha arrencat les branques;
les ales del vent del nord m'esparveren.
Cabdill dels herois, oh Oscar, fill meu,
no t'haig de veure mai més!

L'heroi, oh fill d'Alpin, no caigué tranquil•lament 
com l'herba damunt el camp,
la sang dels poderosos tenyia la seva espasa,
ell s'arrabassà, amb la mort, dels rangs de llur arrogància,
però Oscar, fill de Caruth,
caigué sense glòria!
La teva mà dreta no occí cap enemic.
La teva llança es tacà amb la sang del teu amic.

Dermid i Oscar eren una sola cosa:
junts dallaven les batalles.
Llur amistat era forta com les armes;
i en els camps, la mort caminava entre ells.
Ells carregaven contra l'enemic com dues roques,
que es precipiten del front d'Ardven.
Llurs espases es tenyien amb la sang dels intrèpids:
els guerrers tremolaven al sentir llurs noms.
Qui podia igualar Oscar que no fos Dermid?
I qui podia igualar Dermid que no fos Oscar!

Ells varen matar el poderós Dargo en el camp,
Dargo que mai havia fugit de la batalla.
La seva filla era bella, com el matí;
dolça, com la resplendor del capvespre.
Els seus ulls semblaven dos estels en la pluja:
el seu respir, l'hàlit de la primavera.
El seu pit, com neu acabada de caure
que volteja a l'ermàs gronxejant.
Ella fou vista pels herois i ells se'n enamoraren;
llurs ànimes quedaren fixades en la donzella.
Cadascú l'estimava com la seva anomenada;
cadascú volia posseir-la o morir.
Però l'ànima d'ella escollí Oscar;
el fill de Caruth fou el jovencell del seu amor.
Ella oblidà la sang del seu pare
i estimà la mà que l'havia mort.

“Fill de Caruth,” digué Dermid,
“Estimo, oh Oscar,! Estimo aquesta donzella.
Però la seva ànima és afecte a tu;
i res pot guarir Dermid.
Aquí, endinsa en aquest pit, oh Oscar;
ajuda el teu amic amb la teva espasa.”

“Mai la meva espasa, fill de Diaran!
Mai serà tacada amb la sang de Dermid.”
“Qui és doncs digne de matar-me,
oh Oscar, fill de Caruth!
No deixis que la meva vida s'acabi amb deshonra,
no deixis que ningú em mati que no sigui Oscar.
Envia'm amb honor a la tomba,
i que la glòria acompanyi la meva mort.” 

“Dermid, esgrimeix la teva espasa;
fill de Diaran, branda la teva arma.
Que jo caigui amb tu!
Que la meva mort sigui causada per la mà de Dermid!”
Lluitaren a costat del rierol de la muntanya,
prop del riu Branno.
La sang tenyí l'aigua que corria
i regalimava per les pedres molsoses.
Dermid, el soberg, caigué,
caigué i morí amb un somriure!

“I tu caus, fill de Diaran,
tu caus per la mà d'Oscar!
Dermid que mai retrocedí en el combat,
et veig aquí mort d'aquesta manera?”
Ell marxà i retornà vers la donzella del seu amor.
Retornà, però ella es donà compte de la seva aflicció.

Per què aquesta tristor, fill de Caruth!
Què ofusca la teva ànima poderosa?
Abans, oh donzella, jo era famós per l'arc
però ara he perdut el meu renom.
A l'arbre prop del rierol del tossal,
està penjat l'escut de l'ardit Gormur,
Gormur, a qui vaig matar en combat.
En va vaig malversar el dia,
i no el pogué travessar amb la meva fletxa.
Deixa'm, fill de Caruth,
provar la destresa de la filla de Dargo.
La meva mà ha après a tensar l'arc,
el meu pare estava content de la meva destresa.

Ella s'hi posà, ell es col•locà darrere l'escut.
La seva fletxa xiulà i travessà el pit del noi.
Salut a aquesta mà blanca com la neu,
salut també a aquest arc de teix;
qui, que no fos la filla de Dargo, hagués estat digne 
de matar el fill de Caruth?
Posa'm a la tomba, estimada meva;
posa'm a costat de Dermid.

Oscar, respongué la donzella,
la meva ànima és l'ànima del poderós Dargo.
Puc afrontar la mort amb joia.
Puc donar fi a la meva tristor.
Ella clavà l'acer al seu blanc pit.
Caigué, tremolà i morí! 

Llurs tombes són prop del rierol del tossal;
l'ombra imprecisa d'un bedoll cobreix llurs sepulcres.
Sovint els banyuts fills de la muntanya pasturen
damunt llurs tombes recobertes de verd.
Quan el migjorn escampa les seves flames abrusadores
i el silenci regna a tots els tossals.