Davant les set portes obertes de Tebes
estava, en terrible guerra fratricida,
l’exèrcit del príncep disposat per a la batalla,
havent prestat jurament sagrat per matar.
I, amb el reflex enlluernador de llurs cuirasses,
armats, com si es tractés de fer la guerra al món sencer,
albiraven joiosos combats i victòries,
tots, excepte Amfiarau, el magnífic.

Car ell havia llegit en el cicle etern de les estrelles
que les hores vinents amenaçaven de ser hostils.
El poderós fill del cabdill del sol
hi veia clarament en la nebulosa llunyania del futur.
Ell coneixia el vincle perniciós del destí,
sabia com els daus, els de ferro, caurien,
veia Moira amb les urpes sangonents,
però els herois menyspreen la boca sagrada.

Ell veié les accions violentes de la mortaldat,
sabia el que les Parques havien predit per a ell.
I així anà a batalla, un home perdut,
traït vergonyosament per la seva pròpia dona.
Ell era conscient de la flama celestial
que amb ardor consumia la seva vigorosa ànima,
orgullós, s’anomenà ell mateix fill d’Apol•lo,
un cor diví bategava al seu pit.

“Com? – Jo, a qui els déus han parlat,
envoltat per les sagrades flaires de la saviesa,
en una vulgar batalla,
haig de ser mort per la mà de Periclimen?
Jo vull morir per voluntat pròpia
i, esbalaït, en les hores vinents assabentar-me
dels sagrats llavis de futurs poetes
com, audaç, m’he precipitat dins la nit eterna.” 

I quan començà la sangonent batalla
i els crits de la matança ressonaven a la plana,
cridà desesperadament: “S’acosta amb violència
el que les Parques infal•libles han predit per a mi.
Però al meu pit bull una sang divina
i per tant, digne del meu pare, moriré.”
I féu girar els cavalls a vida o mort,
i galopà vers les aigües crescudes i bramulants del riu.

Ferotges esbufegaven els cavalls, sorollós xerricava el carro,
el piafar de les peülles xafava el camí.
I cada cop més de pressa corria endavant,
com si volgués atrapar el temps fugisser.
Com si hagués robat la torxa del cel,
arribà volant com una tromba de vent;
espaordits, els déus aixecaren llurs caps coberts de canyís
de les ones escumants del riu.

Però de sobte, com si el cel s’encengués,
caigué un llamp de l’aire serè,
i la terra s’esquinçà en un paorós esvoranc;
llavors el fill d’Apol•lo cridà ple de joia:
“Gràcies, oh Tot Poderós, el meu vincle es manté ferm,
el teu llamp és per a mi el segell de la immortalitat,
jo et segueixo, Zeus!.” – I agafant les regnes
féu córrer el cavall cap baix a l’abisme.