El rei seia en un alegre banquet,
rodejat per les dames i els cavallers;
les copes voltaven festivament
i moltes ja s’havien buidat;
aleshores ressonaren unes cordes àuries,
més dolces que el vi daurat,
i, heus aquí, que tres cantaires forasters
entraren a la sala fent reverències.

“Sigueu benvinguts, vosaltres fills del cant.”
començà a dir el rei de bon humor,
“Els que, a llurs cors, rau el reialme de la música
i el secret dels cants!
Si voleu participar en una noble competició
que ens faci gaudir a pler,
aquell que s’emporti la victòria, 
serà l’honor de la nostra cort!”

Al dir això, el primer féu sonar les cordes,
els féu obrir els ulls vers el món prehistòric,
vers el nebulós origen del temps,
fent retrocedir el grup d’oients;
els relatà com, acabat de néixer,
el món es desfermà del caos;
la seva cançó plagué a les orelles més fines
i de bon grat el seguí l’enteniment.

Tot seguit, per delectar encara més l’auditori,
el segon entonà un divertit conte
de gnoms, fades i llurs tresors
i d’una host de nans verds;
cantà moltes coses meravelloses
i molts acudits, astutament pensats;
la seva plagasitat agafà ales
i tota la sala esclatà a riure.

I arribà el torn del tercer.
Dolçament, des del fons d’un cor commòs,
cantussà una cançó d’amor i fidelitat,
i de la pena i el goig del desig,
i tant bon punt les seves cordes sonaren,
tothom acotà l’esguard
i vessaren llàgrimes de sentiment
dels ulls transfigurats.

I un profund silenci regnà a la sala,
quan s’esvaní el so de la seva cançó.
Aleshores el rei s’aixecà de la taula del banquet
i donà la mà al tercer cantaire.
“Resta amb nosaltres, amic! Ho has aconseguit,
és a tu que pertany el premi,
qui ha cantat la cançó més formosa,
i que ha commòs els nostres cors fins a la melangia.”