A través del trenat de les branques esfullades del bosc
cau, blanca, la primera neu dels cels grisos
i cau i cau. Que silenciós ha esdevingut el món!
Cap fregadís de fulles, cap ocell al brancam,
tan sols blanc i gris i silenci, silenci.

També el caminant, que errava a través 
de llunes verdes i acolorides amb llaüt i cançó,
ha emmudit, cansat de joia,
cansat de caminar, cansat de cançons.
Sent un calfred; des de les alçades fredes i grises
el venteja la son, i suaument cau
i cau la neu...

Encara parla el record de la passada primavera
i de la joia marcida de l’estiu
amb pàl·lides, esvaïdes imatges:
pètals de flor de cirerer caient com un vel de l’atzur,
un blau clar i preciós –
penjant d’una tija, amb un delicat batec d'ales,
una papallona jove, bruna i daurada --
des de la tebiesa humida de la nit d’estiu ressona
delerós, persistent, el cant d’un ocell... 
El caminant s’avé amb les imatges estimades:
que bonic que era allò! I encara, aquí i allà,
alguna cosa aleteja des d'aquell temps passat, brilla i s'esvaeix:
un esguard fosc i dolç d'uns ulls amorosos --
una tempesta de nit, llamps i trons al canyís --
una cançó de flauta al vespre de la finestra d'un desconegut --
l’estrident crit del gaig al matí al bosc...
la neu cau i cau. El caminant
escolta el so dels ocells en vol i la flauta,
aquells sons dels dies passats que commouen el cor:
oh, món bell, com has emmudit! 
En silenci camina per la neu blanca i suau
vers la seva terra natal, fa temps oblidada,
que ara el crida amb dolça urgència,
vers la vall, el rierol de la verneda,
el mercat de la vila, l’antiga casa paterna,
el mur cobert d'heura, darrere el qual resten
la mare, el pare i els seus avantpassats.

Cap fregadís de fulles, cap ocell al brancam...