En algun lloc d'una vall tranquil·la,
creix una floreta
que delecta els ulls i el cor
com els raigs del sol del capvespre;
això és molt més valuós que l'or
o les perles i els diamants:
per això amb el tot el dret se l'anomena
"la floreta meravellosa".

Prou cantaria una llarga cançó
sobre les virtuts de la meva floreta,
els miracles que fa
en el cos i l'ànima,
el que no et pot donar
cap elixir misteriós,
t'ho ofereix a ben segur la meva floreta!
I ningú ho diria.

Qui guarda la floreta meravellosa al pit,
esdevé bell com un àngel.
Això, entranyablement commogut,
ho he vist en homes i dones.
En homes i dones, joves i vells,
com un talismà, atrau vers l'ànima,
la gràcia més formosa,
irresistiblement.

Un cap vanitós, damunt un coll estirat,
que creu estar per damunt
de tot i de tothom
no és certament bonic.
Si algun estament, o els diners
et fan tenir el coll estirat,
la meva floreta meravellosa te'l flectirà
i et farà abaixar el cap.

Al teu rostre, hi teixeix
l'elegància d'una florida de roses
i cobreix els ulls amb les pestanyes,
atenuant la llum enlluernadora.
Fa partícip el so suau de la flauta
amb els crits de la gola
i transforma en pas de ventijol
el trot sorollós de la tempesta.

El ressò sembla el del cor dels humans,  
bastit per a la cançó i la melodia,
però si sovint el goig o la pena
el fan sonar impetuosament i massa fort:
la pena, quan l'honor, el poder i els diners
eludeixen els teus desigs,
i el goig, quan al teu favor,
arriba amb corona de llorers.

Oh, llavors de quina manera la floreta predisposa el cor,
tan amorosament i suau!
Com neden complaents seriositat i plagasitat ensems,
en el seu encanteri!
Com aleshores ningú fa ni diu res
que pogués enutjar!
Això fa que ningú contradigui ni es vanti
i que tampoc empenyi endavant.

Oh, com llavors tothom viu
tan alegrament i plàcida!
Com en el jaç on hom descansa,
hi plana el son com una benedicció!
Com la floreta fa allunyar tot el que,
verinós, fibla i mossega,
i si una salamàndria volgués mossegar
no podria de cap manera.

Jo no canto, creu-me, oh estimat,
res del món de la faula,
si d'improvís t'esdevé
un aital miracle, difícil de creure.
La meva cançó és tan sols un reflex
de la gràcia del cel
que la floreta meravellosa a grans i petits
en llurs éssers i afanys escampa.

Ai! Si haguessis conegut
la que adés fou la meva joia --
la mort l'arrabassà de les meves mans,
cruelment, després de l'altar de noces --
llavors podries perfectament entendre
el que la floreta és capaç de fer
i veure-hi en la llum de la veritat
com si fos en ple dia.

Prou que jo agraeixo mil vegades
l'esclat beneït de la floreta.
Suaument l'estrenyeria al meu cor,
si mai l'hagués de perdre.
Ara sovint, l'esperit de l'angoixa
arrabassa el meu pit.
Solament quan hagi expiat la meva culpa
em planyeré per la pèrdua.

Oh, quin poder miraculós exerceix la floreta
en el cos i l'ànima,
a ella, la meva aimia, un cop aconseguida,
no la copsa ni la cançó més llarga! --
Ja que atorga més ornaments a la bellesa
que la seda, les perles o l'or,
per això l'anomeno "floreta meravellosa"
i altrament també es diu -- modèstia.