Escolta’m, Etern, escolta’m, Etern, Tot Misericordiós,
tu que t’enlaires de les tenebres de l’abisme
vers l’esfera lluminosa de l’èter,
Etern, tu que amb el teu amor universal
abraces tota l’onejant marea de la humanitat,
on és l’amor, l’amor dels homes?

Etern, dóna’ns de nou l’Excels, el Pur,
perquè ell, amb una ànima misericordiosa, 
amb benignes però poderoses mans, ens tanqui 
les ferides obertes, i que en l’ànima angoixada de l’individu
s’encengui de nou la guspira morent de l’amor diví
que abans residia al seu cor enterc,
quan els negres fantasmes de l’egoisme i la cobejança
no regien encara l’ànima dels humans.

Si jo sabés on trobar-lo, el déu sublim, mireu,
acceptaria una vegada més el noble martiri del numen,
prendria encara una vegada, amb una mà audaç,
la torxa de l’Etern i llançaria de ple cap baix 
les guspires del foc sagrat.

I, tot castigant-me, la immensa volta celestial, m’esclafaria
el front ardent, el coll obstinat,
malgrat tot, sacsejaria de nou la tremolosa fortalesa del món,
gegantesc, lluitaria contra els gemegants esperits de la nit,
prendria de llurs braços ombrívols l’amor,
amb mans morents faria davallar l’Excels,
l’Excels de la humanitat exultant!

Si veiés anihilats tots els fantasmes de la terra,
si veiés amb un rostre benaurat el primer besllum
de la felicitat del món i l’Elisi desvetllar-se,
mireu, de grat moriria, moriria, moriria!