Les sales llueixen al castell reial,
sonen les flautes i els violins;
la formosa filla del rei
dansa en el ball de casament.

Al cap porta una corona de murtra,
però giravolta muda i cohibida;
al pit porta una rosa florida,
però les seves galtes són molt pàl·lides.

Balla amb el fill d’un rei estranger,
abillat amb porpra i seda;
però més formós, mil vegades més formós
era el noi amb el vestit de patge.

A l’àuria taula hi ha dotze donzelles
promptes a servir el vi escumejant;
dotze patges volten a l’entorn de la parella
amb torxes enceses i garlandes.

De sobte, s’apaguen les torxes,
de sobte, els violins deixen de tocar;
el vell rei s’aixeca del seu seient:
“Digueu, què significa aquest silenci?”

“Senyor rei, no t’inflamis en còlera,
no ens és permès de tocar flautes ni violins;
el tritó toca l’arpa davant del teu castell,
enfront del tritó ens hem de retirar.”

I escolteu, des del mar s’eleva
un ressò dolç i trist,
s’esquitlla suaument a través de la fosca nit,
cap a dins, a les sales festives del castell.

S’esquitlla tan suau a les orelles de la núvia;
per a ella és com si de les fondàries,
com si amb totes les seves forces de les fondàries
el seu estimat amant la cridés.

Se li remullen els ulls, ella no sap per què,
es desfà en llàgrimes;
dels seus rínxols, la corona de murtra
cau als seus peus, marcida.

El rei tremola fins al moll dels ossos,
fuig espantat pel ressò;
el fill del rei estranger s’apressa
a cercar el seu cavall a la quadra.

La pàl·lida núvia resta a la sala,
el seu cor s’ha esquinçat;
el matí clareja gris a les finestres,
l’arpa del tritó ha deixat de tocar.