Les flors obren els ulls,
l’herba silenciosa esguarda cap amunt,
alenen els vents del matí,
el sol avança.

El crit de joia de l’alosa
ja sura per l’aire blau,
des de l’espessor d’espigues rosses,
s’enlaira una flaire aromàtica de flors.

Entre arbres verds
la casa del moliner,
com si fos la seu de la pau,
mira cap baix a la vall.

Les ones impetuoses del rierol del bosc
fan moure de pressa la roda
que, com el desig d’amor,
no té mai repòs.

Al petit jardí del costat,
el goig de l’estiu s’orna
amb flors fresques
els rínxols, els cabells i el pit.

Una enfiladissa d’heura verda
ha cobert com un teixit
de fulles verdes
la paret del jardí.

A la caseta del jardí,
on a la vermellor del capvespre,
les mareselves flairen
entre l’herba donzella,

seia de grat al matí
la filla del moliner,
i al rocam esguardava
des de dalt vers la vall,

car allà, a la llunyania,
on creixen els pollancres
i grans aspes de molins de vent
giravolten enfeinades,

vivia l’únic,
al que ella s’havia promès,
allà vivia el seu estimat,
el bondadós Guiu.

Ai, la caseta deserta
i l’amor a la tomba,
i el profundament afligit
lluny amb un bastó de caminant!

Passant per les roques
el salvatge rierol mormola,
preguntant-se, on roman
la que aquí collia flors?

Aquelles floretes blaves
que l’amor cull,
volen suplicar a l’amant:
“Cor, no m’oblidis.”