Gunhilde vivia tranquil·lament i pietosa
al recés del seu convent
fins que el seu confessor la seduí,
fins que fugí amb ell.

Ambdós viatjaren per tot el món,
portant una vida de cràpules;
el monjo practicava el joc i el frau,
i finalment esdevingué un bandoler.

Gunhilde, ai las, tu pobra dona,
Gunhilde, què has esdevingut?
Ella es troba sola en terra estrangera,
el seu home penjat al patíbul.

Amb els ulls vermells de tant plorar:
ai las, què he fet!
Vull tornar a casa i fer penitència
i expiar els meus pecats.

Ella anà mendicant per tot el país,
acceptant almoines,
fins que arribà al bosc prop del Rin,
ben bé davant el convent.

Trucà a la porta del convent
fins que la porta s’obrí;
entrà i restà davant l’abadessa
i començà a plorar.

Acolliu aquí l’infant pròdig,
oh mare, que va fugir,
deixeu que faci penitència
segons les estrictes lleis de l’Església.

Gunhilde, digues, què vols aquí?
Deixa de dir tot això,
tu has estat sempre pregant
a la teva cel·la.

Gunhilde, tu santa criatura,
de què et planys?
Si vols fer penitència aquí,
què haig de fer, pobra de mi?

La portaren a la seva cel·la,
per bé que ella no entenia res:
l’àngel que havia estat al seu lloc
desaparegué de sobte al seu davant.