Allà, on surt l'estel del matí
i des d'on bufa el vent matinal,
allà viu la que el meu cor implora.

Ella, la causa del meu amorós afany,
la meva esperança d'enrojolada alegria,
dolça vida meva, dolça mort.

No li arriba cap dels meus esguards
però, en el lluminós ornat del cel,
veig el seu reflex.

L'albada s'ha ablamat perquè
ella, del seu dormitar, ha despertat
i la claror del cel, riallera, ha mirat.

L'aire de l'albada és el seu salut,
el sol del matí, el seu bes d'amor
que a mi, m'ha d'esbadellar el cor.

Giren a l'entorn de la casa on viu
el sol de dia i de nit la lluna
i, quan ella els mira, són gratificats.

El cel gira a l'entorn de l'amor,
l'amor només gira al teu voltant
i jo, enamorat, cap a tu m'adreço.

Tu, resplendent damunt muntanyes i valls,
de cap a peus ensems
de gràcia, un únic raig del cel!

Tu, prat de roses de la meva joia,
que el tebi vent primaveral t'afalagui
i el matí, amb perles de rosada.

Sigues eternament jove com el matí,
saludada, com la sortida del sol,
per l'homenatge de tots els ulls.

Tant com a l'herba surten flors,
tant com a l'atzur llueixen els estels,
són meres guspires que el teu cos escampa.

Mentre hi hagi onades en el mar
hi haurà desig en el meu cor
i cada una oneja cap a tu.

Oh alosa, quan a trenc d'alba
t'enlaires més enllà del seu esguard,
canta-li aquesta cançó de part de Freimund.