Catalan (Català) translations of Vier Lieder, opus 105

Quan travessant maleses i brancatges
surto d’estrets viaranys,
tot m’esdevé tan extens, tan lliure,
que el cor se’m vol partir en dos.
Llavors a l’entorn d’aquesta llar forestal
els murs es fan enrere,
es vincla damunt meu l’estança de fullatge
formant una teulada d’alçada vertiginosa
Gairebé cada fulla s’entrellaça
creant ales per a mi,
de forma que el meu cor, fins a l’extrem,
anhela la infinitat 

Però quan estic en l’ample espai,
a dalt, al voral de la muntanya,
per damunt de la vall
i miro cap a baix,
ai, que limitat, que estret,
tot m’esdevé en l’aire opressiu;
els núvols s’abalancen tan feixugament
al voltant del meu cap,
amenaçant d’estimbar-me
m’envolta la vermellor del capvespre
i en una petita cambra
voldria estar el meu cor.

Com es tanquen incurosos 
els ullets
de cel de criatura 
carregats de son!
Tanca’ls doncs quan 
la terra et sedueixi:
el cel és dins, 
a fora la voluptat!

Com la son et fa tornar 
vermelles les galtes!
Roses de l’Edèn 
les han alenat:
les teves galtes són roses, 
els teus ulls el cel,
matí serè, 
dia celestial!

Com els plecs dels teus 
rínxols daurats
refresquen les vores 
de les teves temples ardents.
Bells són els teus cabells daurats 
i més bella encara la corona al seu damunt:
somia amb el llorer fins 
que floreixi per a tu.

Dolça boqueta, els àngels 
t’envolten,
a dins hi ha la innocència, 
a dins hi ha l’amor!
Serva-les, criatura, 
serva-les fidelment!
Els teus llavis són roses, 
els teus llavis són l’ardor.

Tal com un àngel plega 
les teves manetes,
plega-les així un dia 
quan vagis a dormir!
Bonics són els somnis 
quan hom prega:
i el despertar 
et premia amb un somni.

Vosaltres, parets estimades, xamoses i íntimes,
que m’envolteu amb la vostra frescor,
i m’esguardeu amb un esclat d’argent
quan al cel hi ha lluna plena!
Un dia em veiéreu aquí tan trist,
amb el cap entre les mans flàccides,
quan jo només em veia a mi mateix
i ningú m’entenia.

Ara, una altra llum ha entrat aquí dins,
el temps de la tristor ja ha passat
i molts m’acompanyen en aquest camí
a través del santuari de la vida.
L’atzar mai me’ls arrabassarà
del meu fidel esperit,
els porto al fons de la meva ànima
on l’atzar no hi pot arribar.

Vosaltres, parets, creieu que estic trist com abans
perquè la meva joia és tranquil•la;
quan resplendiu a la llum de la lluna,
el meu cor s’expandeix.
Llavors, m’imagino que a cada finestra
hi ha un cap amic, abocant-se,
que esguarda també cap el cel
i que també pensa en mi!

La vidriera es glaça, el vent és aspriu,
el cel de la nit és clar i blau.
Jo sec a la meva petita cambra
esguardant enfora la nítida blavor.

Em manca quelcom, ben bé me’n faig càrrec,
em manca el meu amor, la meva sang fidel;
i quan vull esguardar les estrelles,
tothora se m’humitegen els ulls.

Amor meu, on romans tu, tan lluny,
el meu formós estel, nineta dels meus ulls?
Tu saps que bé t’estimo i et necessito,
les llàgrimes s’apropen de nou.

He sofert durant tants dies
perquè cap cançó em volia reeixir,
ja que el cant mai es deixa constrènyer
i lliure murmureja com el vent de ponent.

Que suau torna ara a dintre meu el fervor!
Guaita, ja ha eixit un cant!
Tot i que el meu destí m’ha allunyat de l’estimada,
sento ara que puc tornar a cantar.