Un jovencell dalt d'un tossal
seia amb la seva pena,
i aviat els seus ulls s'entelaren
i s'ompliren de llàgrimes.

Veia com uns anyells jugaven joiosos
als verds pendents de rocam,
veia córrer l'alegre rierol
al llarg de la vall plena de colors;

les papallones xuclaven
a la boca vermella de les flors,
com somnis del matí, volaven
els núvols, tot al voltant;

i tot era tan alegre,
tot semblava nedar en la benaurança,
tan sols a dins del seu cor
no s'hi veia l'esguard de la joia.

Ai las, sordes campanades de morts
ressonaven ara al vilatge,
a la llunyania ja se sentia
un cant de lamentació;

al veure refulgir la llum dels ciris
i el negre seguici fúnebre,
començà a plorar amargament
perquè portaven la seva petita Rosa.

Tot seguit davallaren el fèretre,
l'enterramorts arribà
i retornà a la terra
el que Déu li havia llevat.

Llavors cessà el plany del jovencell
i pregador esdevingué el seu esguard,
ja albirava els dies feliços,
la joia del retrobament.

I quan aparegueren les estrelles 
i la lluna singlava pel cel,
llegí aleshores al firmament,
el sublim missatge de l'esperança.

A prop dels núvols, els cants de l’alosa
ressonen quan l’hivern s’enfuig,
la terra cobreix els seus membres de vellut
i les flors generen fruits vermells.

Només tu, oh ànima turbulenta,
només tu no floreixes, reclosa en tu mateixa,
i en el daurat esclat de la primavera,
et consumeix un profund deler.

El que tu anheles no brotarà mai
d’aquesta terra, contrària als ideals,
i que, oposant-se als teus somnis més formosos,
dreça la seva força brutal.

Et fatigues lluitant contra la seva duresa,
abrusat per un vehement deler,
desitjant, com un company de les grues,
d’emigrar a una terra més clement.

Trist i feliç alhora
estic prop del tranquil llac Erlaf;
sant és el silenci
a les branques dels avets,
immòbils
les blaves fondàries,
tan sols l’ombra dels núvols voleia
damunt la superfície llisa com un mirall,

[ ... ]

Em sembla com si la meva vida
estigués lligada a aquest bonic riu;
a la seva riba no he experimentat
la joia i també la tristesa?

Sí, t’assembles a la meva ànima;
de vegades en una faiçó verda i planera
i d’altres dominat per les turbulències,
bromerejant, inquiet i encrespat.

Tu desemboques en un mar llunyà
i aquí no pots sentir-te com a casa,
jo també sóc empès vers països més clements,
car no trobo la felicitat en aquesta terra.