Nocturn per a tenor solo, set obligato instruments i orquestra de cordes

He dormit damunt els llavis d’un poeta,
somiant com un adepte de l’amor,
en el so que el seu respir mantenia;
ell no cerca ni troba benaurances mortals,
sinó que es nodreix de besades airívoles,
de figuracions que obsedeixen els ermots del pensament.
Ell contemplarà, des de l’alba fins a la foscor,
el llac il·luminat per el reflex del sol,
les daurades abelles en la floració de l’heura,
ell no escolta ni veu les coses tal com són,
sinó que d’aquestes podrà crear
formes més reals que un ésser vivent,
nodrissons de la immortalitat!

Sota el renou del raser de l’oceà,
lluny, lluny al fons del mar abismal,
en un repòs antic, sense somnis ni destorbs,
dorm el Kraken: la tènue llum del sol
llisca al voltant dels seus flancs ombrívols: damunt seu,
s’inflen esponges enormes de creixement i estatura
mil·lenàries; i al lluny, en la pàl·lida llum,
d’estranyes grutes i de cavitats secretes,
innombrables, enormes pòlips garbellen 
amb els seus braços gegantins les algues endormiscades.
Allà ha jagut per segles i hi jaurà,
vivint a costa d’enormes verms de mar mentre dorm,
fins quan el darrer foc abrusarà les profunditats;
llavors, vist una única vegada per homes i àngels,
sortirà bramulant a la superfície i morirà. 

Cinturat amb una gansalla de fulles,
aquest fistó de fullatge, la seva única vestimenta!
Un noiet encantador collia fruits
a la llum de la lluna, en un ermàs.
La lluna era brillant, l’aire lliure,
i els fruits i les flors creixien plegats
en mants arbres i matolls:
tot posat en una tènue coloració,
suspès en l’aire ombrívol,
com un quadre preciós i rar.
Era un ambient on es podria dir
que la nit era més apreciada que el dia.
Però qui incitava aquest formós minyó,
aquest bell noiet a atardar-se aquí?
Sol, de nit, un petit infant,
en un lloc tan silenciós i tan feréstec.
És que no té cap amic, cap mare amorosa al costat?

La campana a mitjanit fa ting, ting, ting, ting, ting,
llavors els gossos udolen i no canta cap ocell,
però el rossinyol crida tuit, tuit, tuit;
llavors les òlibes s’asseuen a cada branca;
els corbs grallen a dalt de les xemeneies;
el grill fa salts per la cambra,
el ratolí rosegador no dorm,
però fa pip, pip, pip, pip, pip;
i els gats miau, miau, miau,
i encara els gats fan miau, miau, miau. 

Però aquella nit
quan jeia al meu llit, estava molt torbat
i vaig copsar en quina mena de món em trobava;
amb una espelma encara encesa jo vetllava,
a estones llegint; la por que ja havia passat
m’oprimia quasi tant com la por que havia de venir;
pensava en aquelles massacres de setembre,
allunyades de mi per tan sols un mes,
i les sentia, les tocava, un terror substancial:
la resta l’evocaven tràgiques ficcions
i tristes cròniques de fets reals,
recordances i vagues advertències.
“Al cavall se l’ensenya ensinistrant-lo, i el vent
del cel gira al voltant i trepitja les seves pròpies passes,
un dia segueix a l’altre, i de nou puja la marea,
el terratrèmol no en té prou amb una sola vegada.”
I així m’anava posant nerviós,
fins que em semblà sentir una veu cridant
a tota la ciutat, “No dormis més.”

Ella dorm amb suaus, incessants respirs; però cap espectre apareix
des de la quietud del mur del seu palau,
la seva muralla feta de nens sobre nens i malastres sobre malastres.

Ella somia jardins daurats i dolces tristors,
sense estranyar-se per què les seves roses mai es marceixen,
ni de quines boques vermelles foren esquinçades per fer llurs poncelles.

Les ombres retenen el que bé podria rondejar per la seva sala.
Silent, llur sang resta a les seves cambres carmesines
i ella no té por de llurs passos.

Ells no es mouen dels seus tapissos, llurs mortalles,
ni passegen per les seves terrasses, llurs hecatombes,
per, de cap manera, pertorbar-la o afligir-la. 

Què és més suau que l’oreig a l’estiu?
Què és més assossegador que el bonic colibrí
que roman un moment en una flor oberta
i brunzeix alegrament de parra en parra?
Què és més tranquil que una rosa mesquera obrint-se
en una illa verda, lluny de tot coneixement humà?
Més salutífer que la frondositat de les valls?
Més ocult que el niu dels rossinyols?
Més serè que el semblant de Cordèlia? 
Més ple de visions que una relació amorosa?
Què sinó tu, son? La dolça tancadora dels nostres ulls!
La xiuxiuadera de tendres cançons de bressol!
La que lleugera plana a l’entorn dels nostres benaurats coixins! 
La que entrellaça capolls de rosella i desmais!
La que embulla els cabells d’una bella dona!
Tu feliç oïdor! Quan el matí et beneeix
eixorivint els teus alegres ulls
que esguarden tan lluminosos la nova sortida del sol.

Quan més parpellejo, millor hi veuen els meus ulls,
car tot el dia ells veuen coses sense interès;
però quan dormo, en somnis et miren a tu,
i misteriosament lluminosos, s’il·luminen en la foscor.
Tu, que la teva ombra desentenebra totes les ombres,
com d’esplèndid es mostraria el contorn de la teva ombra,
a la claror del dia, amb la teva llum molt més clara, 
si ella ja és tan brillant per als ulls que no hi veuen? 
Jo dic, quina benedicció per als meus ulls seria
poder contemplar-te a la vívida llum del dia,
quan en la morta nit, la teva ombra imperfecta,
a través del son profund, roman en un ulls orbs?
Tots els dies són nits per a mi fins que no et veig,
i les nits, dies lluminosos quan se m’apareixes en somnis.