Us vull cantar, en una antiga tonada,
una cançó de la vella fidelitat;
els nostres pares ja la cantaven,
però ara és nova per als amants.

Ens alegra en la benaurança,
i ens pot reconfortar en la fretura:
que res ha de separar els cors,
res els pot separar excepte la mort.

Que sempre amb renovat coratge
el marit ha de protegir la seva estimada,
i sacrificar-ho tot, els béns i la sang,
si la seva esposa ho necessita.

Que en l’ample món no cobegi
ningú més que ella sola,
que amb la suor dels seu front
la nodreixi per al seu bes;

que quan l’alosa canti als camps,
la seva dona li somrigui en la benaurança,
a ell, quan el terreny només dóna espines
i quan el treball esdevé un joc,

i que el goig del descans sigui doblement dolç,
cada àpat vigoritzant,
que la pena sigui lleugera al cor,
i dolça la seva mort.

Llavors sentirà que ella
estreny la seva freda mà,
i marxarà vers la nova pàtria
allunyant-se dels seus braços.