Quan la primavera s’alliberà
del cor de la terra florida,
s’arrossegà encara una vegada, amb pesar,
a través del món que ella havia deixat. 

L’esplendor de les prades i el verd dels sembrats
la saluden amb lluminosa florida
i el baldaquí ombriu
del fosc boscatge murmureja al seu entorn.

Allà, en el tou vellut de la molsa
veu, mig ocult pel fullatge,
un ésser tranquil, adorable,
estirat a terra, dormint plàcidament.

Si és encara un infant o una noia
no gosa pas a dir-ho.
Fils de seda, curts i rossos
onegen al seu petit cap rodó.

Els seus prims membres són tendres encara,
la seva figura immatura
i, tanmateix, el seu pit sembla
convuls d’emoció.

Les galtes resplendeixen de foc color de rosa,
la boca somrient i garneua,
a través del tènue vel de les pestanyes,
llambreja un blau clar, sorneguer.

I la primavera, èbria d’èxtasi,
resta allà, profundament emocionada;
absorta en l’encisadora imatge,
es dóna compte del que perdrà!

Però l’hora li recorda imperiosament
que ha de marxar de pressa.
Ai! Aleshores crema a la seva boca l’ardor
roent del bes de comiat

I en el boirim desapareix.
Però l’infant desperta del seu son,
el bes l’ha abrandat profundament,
com si li hagués caigut un llamp.

Tots els brots que el seu petit pit
amagava, s’han desplegat,
convertida ràpidament en jove donzella,
surt del fèretre de la infantesa.

Els seus ulls blaus s’obren de cop,
ferrenys i plens d’amor,
ella sembla preguntar per la felicitat
que perdé sense saber-ho.

Però ningú li dóna resposta,
tots la miren amb estupor,
i les noies del seu cercle,
no saben què li ha passat.

Ai! Ella mateixa tampoc ho sap! – Llàgrimes
expressen el seu dolor
i un insondable deler
l’empeny fora de si mateixa.

L’empeny lluny, per trobat la imatge
que viu en el seu interior,
que revela els seus averanys,
que, en somnis, sura al seu entorn.

Roques ha grimpat,
muntanyes pujat i baixat;
fins que ella arriba al riu
que detura la seva cursa aferrissada.

Però a l’herba humida de la riba
els seus peus calents es refresquen
i, en el seu mirall lluent,
ella veu la seva pròpia imatge.

Veu la blava llunyania del cel,
veu la llum porpra dels núvols,
veu la lluna i totes les estrelles
i més lleu li sembla el seu dolor

Car se li ha fet palès
que ha trobat una ànima
que pot entendre els seus anhels més íntims,
el seu profund dolor

De bon grat, en aquest indret,
es faria construir una casa tranquil·la,
en l’aspecte canviant de les suaus onades,
ella hi confia plenament.

I ella se sent totalment guarida
quan parla a les aigües,
com si fossin l’ésser dels seus somnis:
oh no m’oblidis, no m’oblidis!