Gràcies a l’amor, els déus
són benaurats – gràcies a l’amor,
els humans són semblants als déus!
L’amor fa el cel
més celestial – la terra,
com el regne del cel.  

Antany, darrera l’esquena de Pirra,
els poetes són unànimes,
sorgí el món
d’un tros de roca
i els humans de la pedra.

Llur cor era de pedra,
llur ànima de nit,
de les flames dels brandons celestes,
mai foren abrusats.

Mai encara minyons Cupidos
no havien llaçat llurs ànimes
amb delicades garlandes de roses, 
mai encara les dolces muses
no havien alçat llurs cors
amb cançons i harmonia d’arpes.

Ai! Encara els enamorats
no s’envoltaven de cap corona!
Tristament, les primaveres
fugien vers l’Elisi.

Sense saludar, l’aurora s’enlairà
de les entranyes del mar,
sense saludar, s’enfonsà el sol
a les entranyes del mar.

Vagaven salvatges per els boscatges,
sota la nebulosa resplendor de la lluna,
portant un jou de ferro.
Deleroses, en l’escenari d’estrelles,
les llàgrimes secretes
no cercaven encara cap déu.

                             *

I guaita! De les aigües blaves
apareix la filla del cel, tendra i dolça,
portada per les nàiades
vers embeguts ribatges.

Un jovenívol impuls de maig
voleteja, com a trenc d’alba,
damunt l’omnipotent gènesi
de l’aire, el cel, el mar i la terra.
Els ulls encisadors del dia somriuen
en la fosca mitjanit dels boscos;
balsàmics narcisos
floreixen sota llurs peus.

El rossinyol ja cantava
la primera cançó d’amor,
el saltant de la font ja mormolava
l’amor en els tendres cors.

Benaurat Pigmalió!
El teu marbre ja es fon i crema!
Déu de l’amor triomfant!
Abraça els teus infants!

                         *

Gràcies a l’amor, els déus
són benaurats – gràcies a l’amor,
els humans són semblants als déus!
L’amor fa el cel
més celestial – la terra,
com el regne del cel.  

                          *

Enmig d’una escuma daurada de nèctar
i un voluptuós somni matinal,
els dies dels déus transcorren
en una perpètua bacanal.

Regnant en el seu alterós tron,
Cronió llança el seu llamp;
l’Olimp tremola atemorit,
enutjat, s’encrespen els seus rínxols.

Cedeix el seu tron als déus,
es rebaixa com un fill de la terra
sospira com un arcadià pels boscatges;
dòcil el tro sota els seus peus,
s’endormisca bressolat per els besos de Leda
i, finalment, el botxí de gegants s’adorm.

Majestuosos corsers del sol
són guiats per les daurades brides de Febus
pels amplis espais de llum,
els seus projectils xerricants fan caure nacions,
els seus blancs corsers del sol,
els seus xerricants projectils,
ha! de bon grat els oblidà
sota els efectes de l’amor i l’harmonia.

Davant l’esposa del Cronida
les Urànides s’inclinen;
altius, davant la seva carrossa,
una parella de paons fa el ventall,
amb la seva corona d’or de sobirana,
orna els seus cabells ambrosíacs.

Bella princesa! Ai, amb un dolç embat
l’amor tremola
al apropar-se a la teva majestat.
I des de la seva superba altesa,
la reina dels déus ha de demanar 
el cinyell de l’encanteri
a la captivadora de cors.

                          *

Gràcies a l’amor, els déus
són benaurats – gràcies a l’amor,
els humans són semblants als déus!
L’amor fa el cel
més celestial – la terra,
com el regne del cel.

L’amor assolella el regne de la nit,
el dolç poder màgic de Cupido
és súbdit d’Orc:
complaent, esguarda el negre rei
quan la filla de Ceres li somriu;
l’amor assolella el regne de la nit.

Celestials, els teus cants,
Traci, ressonaren fins a l’infern
i constrenyeren el seu ferotge guardià.
Minos, amb llàgrimes als ulls,
alleujà el suplici de la sentència,
tendrament, les serps salvatges
es besaren a les galtes de Megera,
cap fuet tornà a esclafir;
foragitat per la lira d’Orfeu,
el voltor fugí de Tici;
al ribatge, Leto i Cocit
minvaren llurs mormols
tot escoltant els teus cants, Traci!
Tu cantaves l’amor, Traci!

                           *

Gràcies a l’amor, els déus
són benaurats – gràcies a l’amor,
els humans són semblants als déus!
L’amor fa el cel
més celestial – la terra,
com el regne del cel.  

                              * 

Arreu, a la natura eterna,
flaireja el seu rastre de flors
i baten les seves ales daurades.
Si des del clar de lluna 
Afrodita no em fes l’ullet,
si des dels tossals del sol
o des del mar d’estrelles,
la deessa no em somrigués,
les estrelles, el sol i la llum de la lluna
no trobarien la meva ànima.
L’amor, l’amor només somriu
des dels ulls de la natura,
com des d’un mirall!

El rierol argentat remoreja amor
i l’amor li ensenya a fluir més suaument;
l’ànima l’alena en el cant
planyívol del rossinyol,
amor, amor només xiuxiueja 
el llaüt de la natura.

Saviesa amb solell esguard
oh gran deessa, fes-te enrere,
recula davant l’amor!
Mai t’agenollares com un esclau davant 
conqueridors ni prínceps,
agenolla’t ara davant l’amor!

Qui et precedí amb heroica audàcia,
en el rost camí de les estrelles,
vers el setial de les deïtats?
Qui esquinçà el santuari 
i et mostrà l’Elisi 
a través l’escletxa del sepulcre?

Si no ens seduís,
voldríem ser immortals?
Sense ell cercarien àdhuc
els esperits llurs mestre?
L’amor, tan sols l’amor mena
vers el pare de la natura,
tan sols l’amor mena els esperits.


Gràcies a l’amor, els déus
són benaurats – gràcies a l’amor,
els humans són semblants als déus!
L’amor fa el cel
més celestial – la terra,
com el regne del cel.