Amb una lluïssor somorta, la lluna
és damunt el boscatge silent com els morts,
sospirant, l’esperit de la nit vagareja per l’aire –
els núvols de boira ploren,
les estrelles deixen caure llàgrimes,
pàl·lides com les llànties d’una tomba.

Com si fossin fantasmes, muts, balmats i magres,
passa per allà, en una negra solemnitat mortuòria,
un seguici vers el fossar dels morts,
sota el lúgubre crespó de la nit sepulcral.

Tremolant en les crosses,
qui és el que amb un esguard ombrívol, ensotat,
vessa plorós el seu dolor,
durament lacerat per un destí implacable,
i camina trontollant darrere el taüt portat en silenci?
Ha sortit la paraula “pare” dels llavis del donzell?
Un terrible calfred de suor recorre
el seu esquelet desfet per la pena
i els seus cabells argentats s’aixequen.

La seva ferida coent és oberta!
Un dolor infernal travessa la seva ànima!
“Pare” surt de la boca del donzell.
“Fill” remuga el cor del pare.
Fred com el glaç, jau ell aquí en la mortalla
i el teu somni, adés tan daurat, tan dolç,
dolç i daurat, pare, que sigui maleït!
Fred com el glaç, jau ell aquí en la mortalla,
el goig i el teu paradís!

Suau, com ventejat per l’aire de l’Elisi,
com esquitllat dels braços de l’Aurora,
divinament envoltat de perfum de roses,
el fill de Flora saltironejava damunt un camp de flors,
s’envolava al llarg de les prades rialleres,
emmirallades per les aigües argentines,
flames de voluptat brollaven dels seus besos,
empaitava les noies amb un enardiment amorós.

Ardit, es llançà en la multitud dels humans,
com un jove cabirol;
volava pel cel en erràtics afanys,
tan alt com l’àguila entre els núvols;
ufanós, com els corsers que s’encabriten i escumegen,
i sacsegen les crines en el vent,
alzinant-se règiament contra la brida,
així es presentà davant els esclaus i els prínceps.

Alegre, com un dia de primavera, se li esvaní la vida,
passà volant en la brillantor d’Hèsper,
calcigà els dolors en els giravolts de la dansa.
En el magnífic donzell, mons hi dormitaven,
ah, si hagués pogut esdevenir un home –
alegra’t, pare, de l’esplèndid adolescent,
un germen dorment hagués, al seu dia, madurat!

Però no, pare, -- escolta! La porta del cementiri grinyola,
i els seus golfos de bronze s’obren xerricant –
quin horror aquí dins del sepulcre!
Però no, deixa vessar les llàgrimes!
Ves, jove enciser, ves per el camí del sol,
joiós, endavant, vers el seu acompliment,
apaga ara la teva noble set de voluptat,
lliure de rancúnia, en la serenor del Valhalla! 

Ens tornarem a veure – oh pensament celestial!
Ens tornarem a veure, allà a la porta de l’Edèn!
Escolta! El taüt s’ensorra amb un somort balanceig,
amb el planyívol grinyol de la corda que torna a pujar!
Aleshores ebris, rodolem uns amb els altres,
els llavis callen però els ulls diuen:
“Prou! Prou!” En la nostra sorneguera rancúnia
però, cauen més fervents les llàgrimes.

Amb una lluïssor somorta, la lluna
és damunt el boscatge silent com els morts,
sospirant, l’esperit de la nit vagareja per l’aire –
els núvols de boira ploren,
les estrelles deixen caure llàgrimes,
pàl·lides com les llànties d’una tomba.
Una remor somorta ressona damunt el taüt vers el tossal,
oh, per tot l’or del món, un esguard encara!
Inexorable, es tanca per sempre la balda del sepulcre,
cada cop més somorta la remor damunt el taüt vers el tossal,
el sepulcre no retorna mai el que pren.