Oh, com la meva jove vida penetra
vigorosament al meu esperit i al meu cor!
Sento que tot és fervent i àvid,
sento doblement el plaer i el dolor.
Inútilment intento aturar-vos,
esperits del meu pit inquiet;
al vostre grat podeu governar
sigui el dolor, sigui el plaer.

Abrusa’t tan sols, poderós amor,
abrusa’t enlaire tan sols!
Brolleu, desigs pleners i florents,
creixeu amb força cap a fora!
Que el meu cor es tenyeixi de sang,
que pugui defallir en ràpida agonia;
m’estimo més morir del tot
que restar viu a mitges.

Aquest titubeig, aquest desig,
que endebades m’inflen el pit,
aquests sospirs, aquestes llàgrimes,
que l’orgull manté captius,
aquesta lluita dolorosa i vana,
aquest combat sense força,
sense esperança ni acompliment,
m’han afeblit fins al moll de l’os.

Que ben aviat un crit de batalla, rabent i coratjós,
desperti el meu esperit adormit!
Molt de temps he somiat, molt de temps he reposat,
molt de temps m’he lliurat a les meves cadenes;
aquí no hi ha infern ni paradís,
ni glaçada, ni xardor!
Amunt, vers el tumult de l’enemic,
endavant amb vigor a través de les aigües!

Que encara una vegada el desig i la gosadia,
la fúria i l’amor, la benaurança i el sofriment,
em colpegin amb llurs onades
damunt l’oceà salvatge de la vida;
i que jo, en valent contesa,
contra el corrent que m’arrossega,
pugui guiar la meva barca,
joiós, amb la meva provada força.