Silenciosament comença a caure la rosada al boscatge,
tranquil•lament la grisor del crepuscle
s’enllaça amb la vermellor
i les aigües calmes,
a través del verd de les prades envoltades de matolls,
així ho contemplen els esguards embriagats.

Mira! El plomatge dels corbs, negre com la nit,
remoreja sota roures llunyans.
Una flaire balsàmica
alena a l’aire;
els cants màgics de Filomela,
tendrament els fa ressonar l’eco.

Escolta! El toc de les campanes al vespre,
severes, recorden als fills de la terra,
que llur cor
adreçant-se al cel,
hauria de reflectir la bellesa del país
i desavesar-se de les foteses del món.

Travessant la barrera de núvols alts,
centellegen milers de senyals celestials,
la imatge de la lluna
es difon plàcidament
en el nítid mirall de les aigües,
amb àuria resplendor, damunt camps i tossals.

Amb el reflex de la lluna plena
brilla, coberta de molsa,
la petita teulada de l’església.
Però ai!
Tot al voltant, fredes làpides
cobreixen les restes dels difunts.

Reposeu, oh estimats, dels vostres sofriments
fins a la gran resurrecció
de la nit,
el poder de Déu,
un dia ens cridarà per entrar
a les altures del goig etern.