Aquest és el dia en el que tota la pena s’oblida.
Vosaltres germanes, escolteu: el santificat és a prop.
L’anuncia el remoreig dels xiprers,
i el nostre deure ens fa senyals, allà, davant nostre.

Fem ressonar per a ell el nostre ombrívol cant,
perquè el seu formós sol caigui com una rosada,
ens movem a l’entorn de la columnata del seu temple blanc,
i cadascuna de nosaltres va abillada com una núvia.

Mireu, allà baix, on corren els frescals rierols,
allà, avui, passegen homes i dones tots nus;
feliços, beuen de la flaire i els sons de les prades,
i tots esguarden vers el cel blau.

I tots s’alegren i cullen
les grans flors de joia d’aquest món.
Nosaltres però, ens volem inclinar davant el fruit
que cau, daurat, entre el somni i el despertar.

Et portarem en una safata d’argent
vers el temple, arran de la llança i l’escut.
Ens agenollarem: escampa el teu perfum, oh fruit,
i refulgeix per al poble la seva glorificada imatge!