La nit és fosca, xafogosa i angoixant,
el vent bramula al bosc:
jo vaig caminant a través de la nit
i no trobo cap conhort.

I al meu costat, dolça com un àngel,
i, ai! tan dolorosament íntima,
passa la meva companya, la imatge
de la meva promesa morta.

El seu pàl·lid rostre em demana
el que la seva dolça boca
tan tendra i solemnement em demanà
a l’hora de la seva mort:

“Venç pietosament el desig de morir,
que t’esguardarà fixament als ulls,
quan aviat del teu pit
seré arrabassada i enterrada!”

Allà baix, mormola el rierol feréstec,
portant una mort fecunda i fresca,
les onades em criden ben fort:
“Vine, vine i beu la mort!”

Això sona tan agradable com la música
quan una parella es casen:
però d’aquest salt em fan retrocedir
les paraules de la promesa morta.

Cada cop són més foscos els núvols,
la tempesta bramula al bosc,
i al lluny, s’enlaira el ressò dels trons
cada vegada més fort.

Oh, descabdella, tu raig del temporal,
cap a baix, un fil per a mi,
que d’aquest laberint de dolor
em pugui conduir a ella!