El músic seia a la roca
i mirant cap avall al mar
veia revoltar i créixer
les onades al seu entorn.

La cítara era al seu costat,
l’aire era pur i suau;
i com des d’un espai llunyà
li arribaven moltes estimades imatges.

Fidelment arribà també la son,
jugà amb els seus cabells argentats
i silent i venerable li féu tancar 
el parell d’ulls fatigats.

I amb el cercle dels seus somnis
ressorgí el goig de la jovenesa;
i moltes llavors esmicolades
floriren de nou a la vida.

I antigues hores esplèndides
es renovaren per a ell,
com si hagués retrobat la seva estimada
i l’estimada li fos fidel.

Llavors, se sobte, li agafà un esglai
com el brufol de la tempesta,
i sentí bramular les onades
i veié l’estimada anar-se’n al fons.

I adés, dels seus somnis
el músic ràpidament es despertà,
i veié les ones escumejar
i veié la nit de les onades.

I sentí xiular els vents
i tempestejar al seu entorn,
intentà agafar la cítara
però no la trobà.

La cítara surava en les onades,
la tempesta l’arrossegava avall,
i les seves llàgrimes brollaven
vora la tomba de la seva estimada.

Llavors li semblà que ella el cridava,
com si sonessin les cordes;
i ell es llançà a la fondària
i s’obrí camí entre les ones.

I de lluny la veié brillar
i maldà per apropar-s’hi,
la prengué enlaire, i aleshores s’enfonsaren
tan la cítara com el músic dins del mar.