Sis cançons alemanyes

Mantenia l'esperança, al fons del cor,
de què confiant, a ella s'obriria,
els ulls em brillaven de joia de viure,
quan el seu encís m'envoltava,
quan escoltava la seva veu afalagadora,
de la qual, l'eco s'ha esvanit en la tempesta.
Guarda silenci, cor meu i no hi pensis,
això és ara la veritat, la resta és il·lusió.

La terra es mostrava davant meu com en un somni 
de primavera, candent de llum i calor,
i, ebri de goig, vagarejava per l'espai,
flors brotaven en el meu cor,
dins meu, despertava l'estimada primavera,
ara em degoteja el gebre, és de nit a la meva ànima.
Guarda silenci, cor meu i no hi pensis,
això és ara la veritat, la resta és il·lusió.

Amb flors i llum de sol em vaig construir
un pont per la vida,
damunt del qual, caminant amb corona de llorer,
em vaig consagrar al més noble dels ideals,
l'agraïment dels homes era la meva millor recompensa,
ara la gent fa riota de mi amb insolent escarni.
Guarda silenci, cor meu i no hi pensis,
Això és ara la veritat, la resta és il·lusió.

En un matoll de lilàs hi havia un ocellet,
en la tranquil·la, encisadora nit de maig,
al dessota, en l'alta gespa, seia una donzella,
en la tranquil·la, encisadora nit de maig.
Quan la donzella cantava, l'ocellet callava,
quan l'ocellet cantava, la donzella escoltava,
i fins ben lluny ressonava
el doble cant
per tota la vall resplendent de lluna.

De què cantava l'ocellet en el brancam
en la tranquil·la, encisadora nit de maig?

I de què cantava adés la donzella
en la tranquil·la, encisadora nit de maig?
Del sol de primavera l'ocellet,
de delit d'amor la donzella.
Com aquest cant 
m'arribà fins al cor,
no ho oblidaré mai mentre visqui.

Miro dins del meu cor i miro el món,
fins que una llàgrima ardent em cau dels ulls,
bé que la llunyania resplendeix amb daurada llum,
però no hi puc arribar, em detura el vent del nord.
Oh! com són d'estrets els límits, com d'ample és el món
i com fugisser és el temps!

Sé d'una terra, d'un verd assolellat,
on vermellegen els raïms prop de temples ensotats,
on l'onada púrpura cobreix d'escuma els ribatges
i el llorer somia en futurs cantors.
M'atrau de lluny fent signes als meus sentits delerosos
i jo no hi puc anar!

Oh! Si tingués ales per volar en l'atzur del cel
com m'agradaria banyar-me en la flaire del sol!
Però en va! Hora rera hora vola el temps --
Passa tristament la joventut, enterro el meu cant! --
Oh! com són d'estrets els límits, com d'ample és el món
i com fugisser és el temps!

Tot està en silenci, en dolça pau,
per això, infant meu, dorm també tu,
a fora, només remoreja el vent,
xit, xit, xit, dorm fill meu!

Tanca els teus ullets
que seran com poncelles, 
demà, amb l'escalfor del sol,
es desclouran com dues flors.

I jo miraré les floretes
i besaré els ullets
i el cor de la mare oblidarà
que, a fora, ja és primavera.

Hi ha sofriments secrets
dels que els llavis mai es planyen,
es porten al fons del cor
i no són coneguts pel món.
Hi ha un secret anhel
que té por de la llum
i llàgrimes amagades
que un estrany no veu.

Hi ha un silenciós enfonsar-se
en un món interior,
on prades tranquil·les fan signes,
enllumenades per la llum dels estels.
On damunt de barreres caigudes,
l'ànima basteix el seu cel
i joiosament confia als llavis
els seus pensaments.

Hi ha un silenciós escolar-se
en un mut, desolat patiment
i ningú pot veure
el cor feixugament oprimit.
No diu el que li manca
i quan s'esquinça d'aflicció,
turmentat i sagnant,
un estrany no ho veu.

Hi ha una son dolça
on perviu una mansa pau,
on el tranquil repòs guareix
l'ànima extenuada.
Hi ha, a més, una gentil esperança
que vola per damunt del món,
allà on, obert a altres cors,
el cor roman ple d'amor.

Per què restes temorós
i pensatiu?
Ai! Ja fa temps que l'amor
s'ha despertat.

No sents el dringar
per tot arreu?
Els ocellets canten
amb dolç ressò.

D'un arbre ert brota
una tendra fulleta,
la vida brolla
en el brancatge.

Una goteta llisca
de les balmes del bosc,
el rierol saltironeja
amb fort tropell.

El cel es vincla
vers el clar oneig,
el blau es mostra
meravellós.

Una joiosa harmonia
de forma i de so,
una unió eterna,
en l'etern afany!

Per què restes temorós
i pensatiu?
Ai! Ja fa temps que l'amor
s'ha despertat.