Cançons de viatge

Doneu-me la vida que estimo,
deixeu que passi la que em resta,
doneu-me el cel joiós al damunt
i a prop els camins apartats.
Un llit entre els matolls sota les estrelles,
pa per remullar en el riu –
aquesta és la vida per a un home com jo,
aquesta és la meva vida per sempre.

Deixeu que la calamitat arribi tard o d’hora,
deixeu que el que hagi de ser caigui sobre mi,
doneu-me la faç de la terra a l’entorn
i el camí davant meu.
No cerco riquesa, esperança o amor,
ni tampoc conèixer cap amic;
tot el que cerco és el cel al damunt
i, a sota, el camí.

O deixeu que m’atrapi la tardor
en el camps on vagaregi,
fent callar l’ocell a l’arbre,
fiblant els dits congelats.
Els camps gebrats blancs com farina –
càlid el sopluig a prop del foc –
no em rendiré enfront de la tardor,
ni menys enfront de l’hivern! 

Deixeu que la calamitat arribi tard o d’hora,
deixeu que el que hagi de ser caigui sobre mi,
doneu-me la faç de la terra a l’entorn
i el camí davant meu.
No cerco riquesa, esperança o amor,
ni tampoc conèixer cap amic;
tot el que cerco és el cel al damunt
i, a sota, el camí.

Que al matí es desperti la Bellesa dels seus bonics somnis,
Bellesa, desperta del repòs!
Que desperti la Bellesa,
per al propi bé de la bellesa,
a l’hora que els ocells es desperten al boscatge
i les estrelles brillen a ponent!

Que es desperti la Bellesa a la vetlla del dormiment del dia,
que es desperti en la rojor del capvespre!
A la fosca de l’hora baixa,
quan s’aixequen les ombres,
que es desperti al bes d’un tendre amic,
per donar-lo de nou i que li sigui tornat.

Et faré afiblalls i joguines per al teu gaudi
amb el cant dels ocells al matí i la llum de les estrelles a la nit,
construiré un palau adient per a tu i per a mi
amb la verdor de dies als boscos i la blavor de dies al mar.

Bastiré la meva cuina i tu tindràs la teva estança
on límpid flueix el riu i lluminosa floreix la ginesta;
i tu rentaràs la roba i mantindràs net el teu cos
amb la pluja del matí i la rosada de la nit.

I com música, quan no n’hi hagi d’altra,
la bonica cançó, la més rara de sentir!
La cançó que només jo recordo, que només tu estimes,
de l’ample camí que s’allarga i del foc del vorell.

Per al cor d’un jove, el món és com la vora d’una carretera,
ell la segueix sempre endavant; i a cada cantó,
daurats pavellons s’amaguen al fons dels jardins,
s’arreceren en els horts florits i lluny, des de la plana,
el criden al captard amb llums encesos.

En munió, com les estrelles a les nits sense lluna,
els plaers l’assalten. Però ell avança vers el seu més noble destí
i només els fa signes amb la mà mentre segueix endavant,
crida tan sols una paraula des la vorera a la que està a la porta del jardí,
canta només una juvenil tonada i el seu rostre desapareix.

Infeliç en els somnis, esguardo la teva imatge
com he fet fins ara:
les oblidades penyores d’amor a la teva mà
ja no serveixen de res.

El color viu al matí, la gràcia,
ja no t’emparen ni et fan encisadora.
Gèlida, colpeja al teu rostre la llum del temps
i fa palesar les teves llàgrimes.

Ell vingué i marxà. Potser plorares una estona
i després l’oblidares.
Ai! Però aquell que et deixà amb un somriure,
no t’ha mai oblidat.

Els cels infinits i resplendents
s’alçaren i jo veié en la nit
incomptables estrelles angèliques
vessant llum i tristor.

Jo les veié distants com el cel,
mudes, brillants i somortes
i les immòbils estrelles de la nit
eren per a mi més preuades que el pa.

Nit darrere nit, en el meu desconsol,
les estrelles eren damunt el mar
fins que, heus aquí! Vaig esguardar en la foscúria
i una estrella havia davallat al meu envers.

La casa ja no és una llar per a mi. On haig d’anar?
Amb la fam com guiatge, aniré on cal que vagi.
Fred bufa el vent d’hivern damunt brucs i tossals:
copiosa cau la pluja i la meva teulada està feta pols.
Preuada pels homes il·lustres era l’ombra de la meva porxada,
una sincera paraula de benvinguda s’enunciava a la porta,
dies estimats d’antany de cara al foc de la llar,
bona gent de temps passats que mai més tornaran.

Estimada, en aquell temps la casa era una llar, plena de cares amables,
una llar veritable, estimada, feliç per als infants.
El foc i la llum de les finestres lluentejaven damunt l’ermàs;
cançons, cançons melodioses, bastien un palau al baterell.
Ara, quan apunta el dia al marge de l’ermàs,
la casa està solitària i freda la pedra de la xemeneia.
Deixa que resti sola ara que tots els amics han marxat,
aquells cors gentils i fidels que temps ha, aquest lloc estimaren.

La primavera tornarà, tornarà de nou, fent venir les aus a l’ermàs,
la primavera portarà sol i pluja, abelles i flors;
vermell florirà el bruc arreu a valls i tossals,
suaument correrà el rierol entre les hores calmes.
Esplèndid llueix el dia com ho feia a la meva infantesa, 
esplèndid llueix el dia a la casa amb les portes obertes;
allà criden i piulen els ocells a la xemeneia,
però jo me’n vaig per sempre i no tornaré mai més.

Lluminós és el ressò de les paraules 
quan l’home escaient les pronuncia,
esplèndid és el saltant de cançons
quan el cantaire les entona,
són cantades i recitades encara amb alegria,
com per ales transportades,
quan el cantant ja és mort
i l’autor enterrat.

Fluixet, mentre el cantor
jau al bruguerar,
les cançons del seu estil
fan aplegar els festejadors.
I quan a ponent vermelleja
amb el foc del sol que s’amaga,
l’enamorat s’atarda i canta
i la donzella guarda el record. 

He petjat per pendents amunt i avall,
he patit i tascat en dies passats,
m’he delit per tot i he dit adéu a l’esperança;
he viscut, he estimat i he tancat la porta.