[]

Waldemar
 Els àngels no dansen davant el tron de Déu
 com ara dansa el món davant meu,
 llurs arpes no sonen tan amorosament
 com l'ànima de Waldemar per a tu.
 Tampoc segué més orgullós Crist al costat de Déu,
 després del sacrifici de la redempció,
 com Waldemar, orgullós i regi, seu ara
 al costat de Tovelilles.
 No estarien les ànimes més impacients
 de guanyar-se el camí vers la unió divina
 que jo de guanyar-me el teu bes, quan veié els merlets
 de Gurre refulgir des d'Oeresund.
 I no canviaria les seves muralles
 i el tresor que serven tan fidelment
 per l'esclat del regne del cel i el ressò ensordidor,  
 ni per tota la cohort dels sants!

Tove
 Adés et dic per primera vegada:
 "Rei Volmer, t'estimo!"
 Adés, et beso per primera vegada
 i et faig una abraçada
 i si tu dius, això ja ho vares dir abans
 i que, en altre temps, m'oferires el teu bes,
 jo et responc: "El rei és un babau
 que pensa en superficials foteses."
 I si tu dius: "Bé que sóc un semblant babau",
 jo et responc: "El rei té raó";
 però si tu em dius: "No, no ho sóc",
 jo et responc: "El rei és dolent."
 Puix que he besat totes les meves roses fins matar-les
 mentre pensava en tu.

Waldemar
 És mitjanit
 i els éssers impius
 s'aixequen de les profundes, oblidades tombes
 i esguarden amb enyorança
 les espelmes del castell i la llum de les cabanes
 i el vent, amb escarni,
 els hi aboca
 el so de les arpes i el dringar de les copes
 i cançons d'amor.
 I ells desapareixen sospirant: 
 "El nostre temps ja ha passat."
 El meu cap es bressola damunt de vives onades, 
 la meva mà copsa el batec d'un cor,
 plena de vida cau al meu damunt
 una pluja purpúria de besos ardents
 i els meus llavis es gauben:
 "Ara ha arribat el moment."
 Però el temps vola
 i un dia voltaré,
 a mitjanit, 
 com un mort,
 m'embolcallaré estretament en la mortalla
 contra el vent glaçat
 i endavant m'esquitllaré en la darrera llum de lluna,
 aferrat de dolor,
 amb la feixuga creu del sepulcre,
 clivellaré a la terra
 el teu estimat nom 
 i enfonsant-me sospiraré:
 "El nostre temps ja ha passat!"  

Tove
 Tu m'adreces un esguard ple d'amor
 i abaixes els ulls, tot i que
 l'esguard estreny la teva mà en la meva
 i la pressió s'afebleix;
 però com un bes que desperta l'amor,
 poses la nostra estreta de mans als meus llavis
 i, podries tu encara sospirar per raó de la mort,
 quan un esguard pot abrusar
 com un bes ardent?
 Les estrelles resplendents a dalt del cel
 bé empal·lideixen quan apunta el dia,
 però tornen a lluir sempre a mitjanit
 amb eterna esplendor.
 Així de breu és la mort,
 com un somni tranquil,
 de capvespre a capvespre
 i quan tu despertes
 al llit, al teu costat,
 veus refulgir,
 amb renovada bellesa,
 la jove núvia.
 Així doncs, buidem
 la copa daurada
 a l'honor de la poderosa, abellidora mort:
 puix que anem vers el sepulcre
 com un somriure que mor
 en un bes de benaurança.

Waldemar
 Tu, meravellosa Tove!
 Gràcies a tu ara sóc tan ric
 que mai més tindré cap altre desig.
 El meu cor és tan lleuger
 i el meu pensament tan clar,
 amb una lúcida pau a la meva ànima.
 Tot en mi és tan plàcid,
 tan estranyament plàcid.
 Una paraula roman tremolosa als meus llavis
 però torna a caure en repòs.
 És com si sentís al meu pit
 el batec del teu cor
 i com si el meu alè
 realcés el teu pit.
 I veig que els nostres pensaments
 sorgeixen i volen junts,
 com núvols que es troben
 i, plegats, es bressen en formes canviants.
 I la meva ànima està serena,
 et miro als ulls i callo,
 tu, meravellosa Tove!