Quan hi ha tempesta damunt les onades,
la dona del mariner fa mitja a casa,
però el seu cor s’adreça cap enfora,
a la mar ferotge.
A cada onada que romp
escumant al voral de la costa,
pensa: ell naufraga, naufraga, naufraga
i no tornarà mai a terra ferma.

Quan la tronada bramula furiosament,
la dona del pastor fila a casa,
però el seu cor sura cap amunt
vers el ferotge brunzir de la tempesta.
A cada llampec que espetega
ressonant amb el retruny del tro,
pensa: pastor, pastor, pastor meu
mai podràs tornar a casa!

Quan a les fondàries la terra tremola,
la dona del miner és a casa,
però el seu cor fidel davalla
a l’ombrívola feredat de la mina.
A cada batzac que sacsejant
fa tremolar l’inestable mina,
pensa: enterrat, enterrat, enterrat
està el meu miner en la nit de la terra!

Quan el camp de batalla bramula i espetega,
la dona del soldat és a casa,
però el seu cor neguitós erra
a través de l’estrèpit del camp de batalla.
A cada embat, a cada ressò
dels esclats a la paret de les muntanyes,
pensa: caigut, caigut, caigut
ara el meu heroi per la pàtria.

Però al lluny, darrere les muntanyes,
ja marxen les tempestes, les tronades es van extingint,
escolta com l’alosa, èbria de joia,
tirili, tirili, canta victoriosament.
Corbs, aneu-vos-en ! – el cel s’aclareix,
sol, surt, surt per a mi!
A les muntanyes, exultant alosa,
canta’m, canta’m el goig a l’orella!

Amb xiprers i llorers la victòria
corona la joiosa, severa testa.
Senyor! Si ella brilla al meu damunt
amb el verd fullatge del dol,
llavors que sigui benvinguda la nit sense estrelles,
el Senyor ha donat les estrelles,
el Senyor se les ha endut, endut, endut,
que la voluntat del Senyor sigui lloada!