Dos cavallers surten del palau reial,
cavalquen cap a baix, a la platja:
a l’alçària el vent xiula,
les onades trenquen escumejant a la sorra.

El rei parla al seu patge
i amb un to malhumorat li diu:
“Company, qui t’ha donat aquesta rosa,
la rosa que portes al teu capell?”

“La meva mare m’ha donat aquesta rosa,
quan amb ànsia m’acomiadà!
Jo la poso amb aigua cada nit,
i així floreix cada matí.”

Cavalquen al llarg de la blava badia,
monòtones, mormolen les onades,
les gavines volen cridant,
i de nou, el rei pregunta:

“De qui és el floc de cabells que he vist
lligat al teu pit
quan suara una vigorosa cavalcada
l’ha fet sortir del teu perpunt?”

“És dels cabells castanys de la meva germana,
que són tan fins i suaus com la seda!
Fan una dolça olor, com l’essència de roses,
ella va plorar quan ens vàrem acomiadar.”

Ells cavalquen per un corriol entre el rocam,
al costat del camí hi ha gravades
runes de sang de temps immemorials,
el rei fa una tercera pregunta:

“Parla i digues-me la veritat,
company, t’hi va la vida,
l’anell que portes al dit,
l’anell d’or, qui te l’ha donat?”

“La que m’ha donat l’anell que porto al dit,
m’ha donat també el seu cor;
és la donzella més formosa
de totes les del teu reialme.”

El front del rei esdevé vermell com la sang,
de còlera li abrusen els ulls;
“Aquest anell és l’anell de la meva filla,
puc reconèixer el seu esclat.

I tu, amb un ànim insolent, has gosat
cortejar al seva persona,
així doncs la teva jove vida no em fa cap llàstima,
has de morir sense altre.”

Desembeina la seva agusada espasa
i la clava al cor del company;
la sang s’escola per les pedres rúniques,
cap avall fins a les ones.

Llença el cadàver a les aigües;
“I com que les teves expectacions són tan elevades,
ara pots cortejar
la reina de les ondines!”

Al llarg de la platja, vers el castell,
cavalca un marrit cavaller;
el cadàver sura vers l’alta mar,
les onades segueixen mormolant.