Ara que les ombres s’enlairen al meu entorn,
compareixes tu, benvingut silenci,
tu, mereixedor del més pregon anhel.
Enmig del brogit i el llast del dia,
força t’he desitjat, tu, tímid hoste,
com un amic estimat.

El garbull de la vida s’ha esvanit,
a les alçàries i a les fondàries fa temps
que el fort soroll s’ha calmat.
Veus primitives, per el dia engolides,
ressonen, cant místic –
Sí, dolç silenci, parla tu.

Quelcom a la teva boca silenciosa,
des d’enigmàtiques profunditats,
sorgeix amb un lleuger murmuri,
i, tremolant, sostinc la meva copa
per, benaurat, de deus ocultes
recollir els fins raigs d’argent.

Silent, el dia se’n va a jóc;
vermell porpra, per darrera vegada,
resplendeix el bosc, com si càlidament
el besés un raig daurat del sol.

Vels blancs de boirim s’enlairen
onejant des del llac.
Tot al voltant només hi ha calma i silenci
i cap remor arriba a les meves orelles.

I totes les ànimes fatigades
malden ara per anar a la pàtria.
Car el vespre les sedueix amb la pau
i la nit amb el dolç repòs.

I més enllà de les llunyanes extensions del món
fluctua la meva ànima,
com si volgués preparar el camí
per a l’eterna volada vers la casa del Pare.

Per el bosc obscur arriba
l’hora encisadora del matí de primavera,
per el bosc alena des del cel,
un suau vaticini d’amor.

Feliç, l’escolta l’arbre verdejant
i s’endinsa, amb totes les branques,
en el bell somni primaveral,
en el ple cercle de la vida.

Si apareix una flor en algun lloc,
esdevé xopa de clara rosada,
solitària, tremola contenta
de què el cel sigui agraït.

En la recòndita nit al fullam,
el cor de l’ocell és colpit
per el gran poder de l’amor
i canta en dolça esperança.

Tot aquest art primaveral,
no proclama cap mot celestial,
només el seu silenciós, càlid esguard,
ha abrandat la benaurança;

així, dins l’angoixa de l’hivern,
que tenia sotmesa l’ànima,
el teu esguard silenciós i càlid,
amb força primaveral, ha penetrat en mi.